“La técnica, cuya esencia es el Encuadramiento, es el peligro supremo, pues amenaza al hombre en su esencia misma, cerrándole el acceso a una verdad más originaria y sustancial”

Heidegger, 1954/1994, p. 25

Hoy quiero invitarlos a reflexionar sobre unas declaraciones de Arturo Pérez-Reverte, expuestas en un artículo titulado “Me da miedo por mi hija... va a venir el apocalipsis digital y va a ser muy desagradable” (2025; Lecturas). Dichas apreciaciones, cargadas de un sombrío vaticinio sobre el advenimiento de un “apocalipsis digital” son una señalización ontológica sobre la fragilidad en la que se encuentra nuestra civilización. Cuando el escritor manifiesta su temor por el futuro de su hija en un mundo que se torna “desagradable”, está señalando una fractura en la continuidad de la experiencia humana.

Arran del reportatge “en Ricard té atàxia” https://www.3cat.cat/tv3/sx3/en-ricard-te-ataxia/video/6426553/, una lectora m’ha fet arribar el seu interès per aprofundir en aquests tema i, com sempre, intentarem investigar una mica més. 

Sabem que l’atàxia és un trastorn que provoca la incapacitat de coordinar els moviments musculars voluntaris, és una paraula que ve del grec antic a- (sense) i taxiā (ordre).

Els fills que decideixen fugir de casa i tallar el contacte amb els seus pares generalment en un últim recurs per protegir el seu benestar emocional o físic. 

No sol ser una decisió impulsiva, sinó el resultat d'un desgast acumulat durant anys.

La vaga de metges convocada per exigir un conveni únic mereix el nostre suport, però també una mirada més amplia. Si la lluita es presenta com a reivindicació d'un sol col·lectiu, s'individualitza i s'afebleix, perquè una sanitat pública no la sostenen només els metges: la mantenen dempeus infermeres, Tècnics, Auxiliars, zeladors, administratius i tot el personal que hi treballa, des de quiròfan fins a la cuina i la neteja. La unitat no ha de ser un eslògan buit sinó una pràctica: unitat, una gran unitat, si volem èxit, un gran èxit. La victòria d'aquesta vaga passa per sumar tots aquests cors, no per separar-los.

Quan els fills decideixen fugir de casa o tallar el contacte amb els seus pares generalment ho fan com a l'últim recurs per protegir el seu benestar emocional o físic. 

Els educadors i educadores socials sabem que aquesta, no acostuma a ser una decisió impulsiva, sinó el resultat d'un desgast acumulat durant anys.