És de justícia unir-nos a la denúncia de l’actor Toni Albà contra tota ignorància volguda: “gairebé 20 anys de pel·lis, nou anys nominat i ni un sol Gaudí”...

Crec sincerament que com a cinèfil, com a garrafenc, com a català i sobretot com a persona, que em toca manifestar el meu rebuig davant d’una injustícia, més encara quan aquesta esdevé al nostre petit país.

La colla Lunatics va estrenar dissabte el seu regnat al Carnaval de Cunit amb una presentació dividida en dues sessions que van reunir públic, memòria i espectacle. L’acte coincideix amb el 20è aniversari de la colla, una efemèride que van voler reivindicar amb un recorregut per totes les disfresses que han lluït des del 2006, guiats per una parella de presentadors que van aportar ritme i complicitat a l’escenari.

Per parlar dels mecanismes d’evasió disfuncionals abans hem de situar-nos en el fet que davant d’un bloqueig emocional, aquests tenen l’origen en una varietat de raons relacionades amb les experiències complexes i les situacions estressants.

L'evasió emocional és evitar pensaments, sentiments relacionats amb un esdeveniment traumàtic.

És interna i possiblement qui l’experimenta no sap què està evitant ni quines són les raons per fer-ho.

“La soledad afectiva es un veneno lento: priva a la vida de su sentido y convierte los años en un insomnio prolongado” 

Erik H. Erikson, 1982, p. 210.

La aspiración contemporánea de prolongar la vida confronta una tensión ética y existencial cuando las redes de convivencia que sostienen sentido se deshacen. No se trata únicamente de una cuestión de salud pública ni de una estadística inquietante sino que es la articulación misma de una pregunta antropológica: ¿qué valor tiene la duración de la vida si carece de interlocución? La biomedicina nos otorga años adicionales, pero si esos años se despliegan en un paisaje de soledad, la ganancia se transforma en anomalía significativa desde el punto de vista humano. La vida, más allá de su extensión, exige resonancia intersubjetiva para desplegar su plenitud.

El R4 portava tres quarts d’hora de retard, es tornaven a tancar llits d'hospital  per falta de personal. La coincidència no és casual: és el mateix model. Primer s’estrangula el servei públic, després es criminalitza la “gestió deficient” i finalment s’obre la porta a la solució “privada i eficient”. El tren i la sanitat són dues cares de la mateixa moneda que es lliura cada matí a les andanes i a les sales d’espera.

A Rodalies ja hem tocat fons: inversió estatal per sota del 50 % de la mitjana madrilenya, trens de 1989, freqüències ridícules i una privatització encoberta via concessió d’estacions. Però el que realment ens ha d’espantar és que el mateix manual s’aplica ara a la salut. Retallades successives (2010-2025).