Com bé saps, viticultor, viticultora, fa anys que encarem el repte de mantenir les vinyes en les millors condicions per garantir la qualitat del raïm que n’obtenim, contra l’efecte del canvi climàtic i contra les decisions de les grans empreses, que marquen les vendes, imposen preus i paguen amb retard. Per això, Viticultors del Cava, amb el lema ‘La veu de tots, la força del cava’, ens proposem tenir la força a les eleccions de la DOP Cava del 7 de maig, per assegurar-nos el futur, posar en primer pla la tasca dels pagesos i capgirar el joc d’interessos del sector.

Si fem una recerca a les xarxes sobre el concepte del malbaratament alimentari, coincidirem a dir que es parla de la pèrdua d'aliments segurs i nutritius aptes per al consum humà, rebutjats al llarg de la cadena alimentària. 

Aquest problema, que genera un gran debat, ens obliga també a parlar d’un greu problema social i ambiental, que suposa  un 8-10% de les emissions globals de GEH.

Ahir es van lliurar les Creus de Sant Jordi que la Generalitat atorga a persones i entitats que han fet quelcom ressenyable, interessant, positiu i beneficiós pel país, des del compromís de cadascú.

Per tant, vagi per endavant la meva felicitació personal, i també com a membre de la societat, que han contribuït a fer una mica millor.

Des de l’any 2000, a Vilafranca del Penedès es va iniciar oficialment la recollida selectiva de la fracció orgànica. Han passat més de vint-i-cinc anys i, malgrat els avenços, la realitat és que aquesta fracció encara no se separa bé. I aquest és el veritable problema de fons.

És cert que el municipi ja disposava, des de mitjans dels anys vuitanta, d’una planta de recuperació i compostatge. Però no va ser fins al canvi de segle que la ciutadania va començar a separar la matèria orgànica .Des d’aleshores, s’ha insistit molt en la responsabilitat individual. Ara bé, cal dir-ho clar: aquesta responsabilitat no s’està exercint com cal, ni per part de tothom.

“El Estado es el más frío de todos los monstruos fríos. Es frío incluso cuando miente; y ésta es la mentira que se desliza de su boca: 'Yo, el Estado, soy el pueblo'” Friedrich Nietzsche, Así habló Zaratustra (2011, p. 78)

Cuando la historia no se traduce en aprendizaje ético, transmuta en una circularidad macabra que devora a sus eslabones más débiles. El reciente y doloroso asesinato de Ángel en la provincia de Chubut, Argentina, va más allá de un episodio aislado o una anomalía estadística, sino que se nos presenta como el síntoma de una patología profunda en la estructura del juicio institucional. Al igual que sucedió con Lucio Dupuy, nos hallamos ante una arquitectura judicial que, obnubilada por la corrupción y marcos ideológicos patéticos, parece haber postergado la observación empírica de los hechos en favor de una abstracción teórica. Esta ceguera no es gratuita, en tanto que se trata de una negligencia con pretensiones de virtud política que termina por entregar la vida de un niño a las manos de su verdugo bajo la apariencia de un “derecho restituido”.