Murphy existeix. I, a més, està abonat a Rodalies i a l’AP7.

Murphy seria la versió moderna de la fatalitat dels grecs —aquella força inevitable que ho engega tot a rodar quan menys convé— o, si es prefereix, una mena de baraka islàmica, però amb mala llet i horaris imprevisibles.

Tot el que pot passar, acabarà passant, diu en Murphy. Sobretot si és dolent. I més si afecta trens, catenàries, talussos o autopistes. Ara bé, Murphy sempre és l’excepció, mai la norma. Un accident és mala sort. Dos, una casualitat. Tres, una setmana dolenta. Però quan la fatalitat es repeteix —i aquí hauriem de fer memòria recent al Penedès— ja no parlem de Murphy, parlem d’un sistema que funciona exactament com ha estat dissenyat. Malament.

Hi ha una malaltia compartida per moltes persones anomenada ansietat que manifesta tres tipus de simptomatologies. 

S’anomenen psicològiques aquelles que porten implícita una preocupació i una por, també una inseguretat, inquietud i dificultats de concentració. Solen aparèixer pensaments negatius que venen del bracet de l’insomni, entre d’altres.

No és rar veure una criatura abrigada, en un dia que simplement és gris, fins i tot rúfol; tapat fins a les orelles després d’escoltar les notícies en qualsevol mitja; fins i tot abrigat i guardat a casa per seguir les indicacions de la senyora uniformada de Protecció Civil, que amb paraules i frases espantadores ens diu el de sempre, que la roba a l’hivern de llana i a l’estiu de fil (1).

En el meu dia a dia com a secretari de Socioeconomia de CCOO del Baix Llobregat, l’Alt Penedès, l’Anoia i el Garraf és una constant que, en qualsevol reunió institucional, taula de diàleg social o trobada amb el teixit empresarial, sorgeixi com un problema recurrent la manca de talent, especialment entre la gent jove. La resposta és més senzilla del que sembla: el talent no s’ha perdut, el que passa és que el talent, avui, exigeix bones condicions laborals. El talent existeix, però l’hem de saber atraure, reconèixer i retenir.

Vent, fred, actes anul·lats i posposats, canvis d’ubicacions de concerts i fires….res d’això ha aconseguit afectar a les Festes de Sant Raimon 2026. La seva consolidació és ferma inclús davant les adversitats. Fins i tot han aguantat l’enrabiada de Sant Fèlix en forma de pluja. Clar que també es podria pensar que ha estat Sant Raimon el qui ha demostrat als vilafranquins que ell també sap fer ploure.