Espanya s'enfronta a una crisi d'excedents vitícoles estructurals, que superen l’espai i el temps, amb una producció que supera la demanda interna i d'exportació, especialment en vins negres. 

Així, les altes taxes d'emmagatzematge i la caiguda del consum han fet tenir presents mesures agronòmiques com la collita en verd, o dràstiques com l'arrencada de vinyes i la destil·lació de crisi per gestionar el desequilibri comercial.

Els Estats Units i Israel van iniciar fa una setmana un atac massiu contra l’Iran. Van bombardejar la capital, Teheran, i nombroses ciutats com Isfahan, Tabriz, Qom, Karaj i Kermanshah. El primer dia van matar l’aiatol·là Ali Jamenei, líder suprem del règim, i altres alts càrrecs del govern i de la Guàrdia Revolucionària. Al sud, a la ciutat de Minab, una escola de primària de nenes va ser bombardejada i van assassinar 168 estudiants i mestres. L’Iran va respondre llançant míssils contra bases militars nord-americanes, refineries i objectius civils a Qatar, Kuwait, Bahrain, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs, així com contra Israel. Teheran també va tancar l’estret d’Ormuz, un pas estratègic del trànsit mundial de petroli.

“La pau no és un cop de vent sobtat, sinó la pedra en la qual cada dia cal esculpir l'esforç de conquerir-la”, Miquel Martí i Pol...

Ara fa quatre anys vaig escriure un article, coincidint amb la guerra a Ucraïna, https://www.eixdiari.cat/opinio/doc/99761/els-infants-davant-la-guerra.html. Malauradament, toca tornar-ne a parlar observant tanta tristor en les cares de les víctimes.

Darrerament, observem horroritzats com uns infants viuen la guerra, són víctimes col·laterals, que pateixen en silenci el trencament de la seva vida, de la seva infància.

Mentre el professorat secunda una vaga que reclama millores per a tot el sistema educatiu —infraestructura, ràtios, inversió pública—, els metges exigeixen un conveni exclusiu per al seu col·lectiu. Aquest contrapunt no és casual: il·lustra la dicotomia entre la lluita de classe i la lluita sectorial.

“En verdad os digo que cuanto hicisteis a uno de estos hermanos míos más pequeños, a mí me lo hicisteis”. — Mateo 25, 40 (Biblia de Jerusalén).

El asesinato del padre Pierre Al-Rah, párroco maronita de la aldea de Klayaa, es un acontecimiento que desborda la crónica bélica o periodística para situarse en el centro de una interrogación ontológica sobre el valor de la vida y la persistencia del mal en la historia de la humanidad. Lo mataron el día 9 de marzo de 2026 bajo el fuego de la artillería israelí mientras socorría a un feligrés herido, siendo éste un acto que no representa el simple daño colateral en el tablero de las tensiones geopolíticas entre Estados e insurgencias. Por el contrario, este crimen violento y quirúrgico sobre quien portaba como únicas armas la oración y el cuidado pone de manifiesto una crisis de la alteridad que la teología y la filosofía cristiana han advertido siempre con rigor: la destrucción del cuerpo que auxilia al caído es el intento de aniquilar la última barrera ética que queda en el campo de batalla, que no es otra que la responsabilidad por el hermano.