Som molt més medievals del que ens pensem 

El llibre Aquí hi ha dracs d’Antoni Rossell, professor de la UAB, director de l’Arxiu Occità d’Estudis Medievals i membre del CIHAM de l’École Normale Supérieure de Lió, és una obra extraordinària que proposa un viatge intel·lectual entre l’edat mitjana i el món contemporani. Amb una portada suggeridora d’un drac creada per l’artista Joan Picanyol, el llibre convida el lector a endinsar-se en un univers on art, literatura, música, moral i imaginari col·lectiu dialoguen constantment entre passat i present.

El desig és pensament i és llenguatge. RFM

El llibre s’obre amb un pròleg de l’autora on, sota l’ombra de Lacan, apareix el concepte de la corporeïtat de la llengua, veritable eix de l’obra. A continuació, les set parts, corresponents a set dies enmig de la mar, construeixen un espai simbòlic d’una gran intensitat, on la petitesa de la barca acull la immensitat dels sentiments, la força del desig, la passió, la sensualitat i la reflexió sobre l’alteritat, la llum i la foscor, l’alegria, la por, l’existència. Tot queda amassat amb la força d’una paraula poètica d’una bellesa extraordinària. El teló de fons és mar, cel, univers, cossos, pell, aigua, aire i record de la terra, que reforça aquesta experiència, acompanyada per la delicada il·lustració inicial de J. Tubau.

Dansaran les roselles... Un dia no hi seré per veure-les.

La darrera obra poètica de Teresa Costa Gramunt s’estructura en quatre parts i un pròleg dirigit al lector. El llibre s’obre amb una bella imatge d’una pintura de Ton Sant, que mostra un cromatisme que t’amara de blaus i d’altres lluminosos colors, que també trobem en la coberta del llibre. Entrem en un món on l’art i el color formen part dels mots del llibre.

Una vida reflectida en una maleta.

Aquest llibre de Carme Rei Granger consta de set relats, en algun moment lligats entre sí, que ens porten a fer un viatge pel sXX. Partim del Pirineu i acabem a Nova Zelanda. I tot plegat, lligat amb un fil de seda que narra la història de la dona durant aquest període. Però encara és molt més que això.

...Pesantor davant del mirall/ del buffet esmorteït... Fulguren els secrets de les parets/ reflectits en les esquerdes. MF

El darrer llibre de Mireia Farriol, Converses amb la lluna de l’armari, ja és, per ell mateix, una invitació a la lectura. La lluna -símbol ancestralment femení, lligat als cicles de la natura i de la dona, llum delicada enmig de la foscor- dialoga amb el mirall de l’armari, una imatge profundament literària que ressona tant en Stendhal i el seu mirall que passeja pel camí, com en Rodoreda i els fragments de vida que esclaten quan a Mirall trencat l’Armanda veu com el reflex es fa miques. D’aquesta trobada entre llum i reflex, entre feminitat i fractura, neix un títol que ja anticipa una obra plena de simbologia i introspecció. La presència de la llum de l’espelma vigilant...ens evoca els quadres de Georges de la Tour, amb la força i el control de la llum en les seves imatges, així com el control de l’autora en els versos.