El llenguatge de la religió ens recorda que el pern del món no som nosaltres sinó alguna cosa que no dominem. R. Garrigasait.
La Roca i l’aire és un assaig que s’estructura en cinc parts, on l’autor mostra com des de la Modernitat art i religió se’ns presenten com aspectes (móns) diferents, però que, si ens fixem en el llenguatge que fem servir en cada camp, veurem com en bona part el llenguatge de l’art prové del món de la religió, i com quan l’artista, en la contemporaneïtat s’entén a ell mateix com una mena de demiürg, de déu, això fa que és refereixi a la seva obra d’art com a creació.
S’hi analitzen aquests conceptes i d’altres a través d’autors catalans, partint de la Càbala, passant per R Llull, A March, Isabel de Villena, Carner, Mompou, Tàpies..., que li serviran per veure, a través del seu ideari, com palesen aquesta realitat. I també a través de clàssics grecs i llatins, de filòsofs i poetes de la cultura europea, etc.
L’obra es clou amb una Coda, on obre els ulls al lector sobre els termes clau que ressegueixen el llibre, com: art, creu, creació, modernitat, etc.
Francament, un breu i apassionant viatge per dues esferes i, a la vegada, conceptes essencials en la nostra vida.
Apassionants són les sentències que genera la seva reflexió sobre aquests llenguatges, com quan afirma que l’organització humana és un assumpte sense déu, o que l’artista es troba tot sol davant dues entitats enigmàtiques, el mercat i el públic, o que: La presència de la natura és més determinant que la de les mans humanes. Sentències que per elles mateixes generarien un altre llibre.
L’enginy, la lucidesa, la subtilesa amb què tracta coses tan transcendentals, i a la vegada tan immanents a l’ésser humà, fan de l’assaig un tresor que no pots parar de llegir.
El capítol dedicat a la Càbala mostra, potser massa breument, per interessant, la importància que la Provença i la Catalunya vella varen tenir en la seva difusió i coneixement. Crec que és una part, com tantes, prou desconegudes de la nostra història.
I que l’apartat dedicat a Llull s’obri amb la seva esposa Blanca Picany, a qui sempre he imaginat coratjosa i decidida davant el canvi de vida del seu marit, em sembla una manera novadora de presentar-nos el gran savi de la nostra literatura. RG ens fa arribar la importància de la cerca de la veritat en la seva obra i la força de la meravella de la contemplació de la natura amb ressons panteistes. I potser un xic diferent és la visió, partint de MC Zimermmann, del nostre poeta més il·lustre, A. March, ell que va viure correvoltat per l’amor, la passió, l’angoixa, el desig; el seu jo i el seu esperit en eterna contradicció amb el que demana déu ... de fet aquest jo, és un jo delimitat per les esperances i les angoixes que neixen de la seva relació amb les dones i amb Déu, que el va turmentar tota la vida fins al punt de demanar-li que li enviés la mort per no pecar més.
I francament interessant és el capítol ran d’Isabel de Villena, de qui n’elogia la prosa com una de les millors de l’època, (ja era hora! Només fer-la present pel feminisme, que també, i per l’enfoc femení de la vida de Crist... era, és, molt més que això), i destaca com el seu missatge estableix una Mare de Déu com una cap, una papessa de l’església, que es diu avui (no ho oblidem, encara no n’ha existit cap de dona que hagi dirigit l’església catòlica¡). Francament Villena va ser una dona lúcida, culta, gran narradora, amb un domini dels registres del llenguatge, en un món on la masculinitat no donava a la majoria de dones l’accés a la cultura.
La figura de Mompou, la seva espiritualitat, els seus silencis, la seva Música Callada, la força del seu exlibris -una ermita- tan arrelada al paisatge català. (Nota al marge: Desconeixia que les parròquies arribaven fins on se sentia el so de les campanes). Quina pena que la música, l’art, la literatura estiguin tan apartades i estigmatitzades en l’educació dels nostres infants i adolescents. Quina habilitat la dels nostres governants de fer desaparèixer la cultura dels PPCC, quasi més que en l’època franquista, o tempora o mores!
Més extens i molt apassionant és el temps que dedica a Tàpies, a la seva dimensió d’integrar les textures en l’art, i al seu acostament a poetes com Eliot amb el seu shanti, shanti, shantí, que un segle més tard tanta falta ens fa. Molts aspectes que van moure la filosofia i l’art del s XX, ara ens són ben necessaris, però anem per altres viaranys, la tecnologia ens empeny.
I tants aspectes que no caben en aquesta ressenya, com la presència d’Heràclit i el Logos, Lucreci, Hölderlin, Shelling, Carner, Miró... entre molts d’altres que construeixen un vitrall de cristalls brillants, dins d’aquesta catedral gòtica del món, on art, religió, música, literatura, filosofia... van construint una reflexió profunda, on tot és llum expansiva, de lectura imprescindible.
