En els darrers dies han aparegut veus que expressen preocupació pel present i el futur de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès. Com a directora mèdica, no només les entenc, sinó que les comparteixo en allò essencial, parlem d’un centre clau per a la salut de milers de persones, i qualsevol percepció de fragilitat mereix ser escoltada i abordada. Ara bé, per entendre què està passant, cal anar més enllà de les percepcions i entrar en la realitat assistencial. 

Quan es porta molt de temps vivint al mateix lloc, ocupant el mateix espai, els ocupants s’adonen que cal espai, o sobren coses, o cal redistribuir-les d’acord amb qui hi viu i quines perspectives i plans tenen.

Són moments difícils, perquè cal valorar la situació i plantejar uns objectius funcionals pel lloc i per qui hi viu.

Aquests moments ja complexos per si mateixos, es compliquen quan apareixen opinions, i els maleïts consells, fet tot amb la millor intenció, respecte de què fer i com.

La situació de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès és un dels reptes més importants que tenim a Vilafranca i a la comarca. Cal afrontar el debat amb serenor, però també amb determinació. La realitat dels darrers anys és evident: disminució de serveis i una deriva que apunta a un progressiu afebliment del centre. No és una percepció, és una constatació que preocupa.

“Com pot ser que Trump hagi acabat sent president dels Estats Units?”, em pregunta alguna gent...

El món és complex. No hi ha miracles. Tampoc en la política, per molt que algú els prometi. I aquí és on els discursos de l’odi, de l’egoisme, dels enemics externs i del replegament nacional troben espai arreu prometent falses esperances de mà dura. I quan aix  es compra col·lectivament i s’hi dona suport electoral, ens allunyem del seny per acostar-nos a l’actitud de guerra, aquí i allà. I mentrestant, es normalitza la violència enfront del diàleg i l’acord entre diversos, que és la única via de pau.

En català el cap de la Policia és el membre de més graduació d'un cos policial, que exerceix el seu comandament sobre la totalitat del cos.

Vaig conèixer en Sebastià en el casament d’uns amis comuns, vam poder compartir la cerimònia i la celebració següent que va acabar l’endemà. De fet, nosaltres, juntament amb les seves parelles, érem els únics “civils”, fent referència a les persones que no pertanyen a les forces i cossos de seguretat.