Aquesta frase catalana antiga que recomana la moderació i la calma davant dels excessos i les presses, potser caldrà aplicar-la en les nostres vinyes en seca, amb baixa disponibilitat d’aigua, edàfica i atmosfèrica, degut a les elevades temperatures, que incrementen l’evaporació.

Així, l’excés és la part que supera els límits establerts, la mesura normal o el que es considera convenient i raonable, i les presses són la necessitat o l'ànsia de fer una cosa ràpidament amb la sensació, molts cop errònia de no perdre temps.

Això és així des de tota la vida és una frase usual, absolutament falsa, que no tan sols mostra i és bassa en un error, sinó que a més en propicia d’altres.

Potser el primer a valorar és el concepte tota la vida, ja que si s’entén com un sinònim de sempre, és absolutament erroni, i si s’associa a la vida de qui diu la frase, potser serà així per ell, però no pels altres i sobretot pel territori. Fins i tot mostra un cert grau de pedanteria en situar-se en el centre d’una realitat, que ni tan sols és seva.

L’ecologia assumeix que és la successió el que marca l’evolució dels ecosistemes i els seus components, a partir d’uns processos de transició en l’espai i el temps relacionats de maneres i ponderacions ben distintes (1). Conceptes i coneixements aplicables a tots els ecosistemes, naturals, antropitzats, agrícoles...(2)

Es va declarar un incendi darrere l'escenari en un teatre. El pallasso va sortir a escena per avisar al públic; cregueren que era una broma i aplaudiren. Ho va repetir i els aplaudiments es barrejaren amb els riures.

Així, crec, és com acabarà el meu poble, entre l'aplaudiment i el riure general d'un públic acomodat amb l'agilitat interpretativa de la "pantomima", incapaç de reaccionar a la digressió del pallasso, si no es planteja construir un mecanisme de reparació confiant en el consens de què cal recordar, i que cal oblidar i trobar el còctel letal contra la tribulació que està colrant, dia a dia, poc a poc, aquest poble on res, no és sinó allò que no és.

Com es llegeix i escolta dia rere dia, es van assolint rècords de temperatures cada cop més elevades, tant en hores diürnes com nocturnes, amb uns importants pics tèrmics i, per tant, d’evaporació, en el marc de les onades de calor d’incidència més freqüent i amb més intensitat, i en paral·lel, no plou (https://elcargol.com/index.php/opinio/el-tapat-es-la-temperatura-compta-en-mirar-cap-a-un-altre-lloc).

«Solo en la comunicación se realiza el ser humano. En la comunicación con el otro, la verdad que hay en mí se revela»

Jaspers, 1989, p. 50

Asistimos a una época vertiginosa donde la palabra circula con una abundancia sin precedentes, pero donde la auténtica escucha se desvaneció casi por completo. Se habla en todas partes, a toda hora y a través de múltiples pantallas, mas la proliferación masiva de emisiones verbales dista mucho de constituir un espacio de comunión real. Al contemplar la conversación contemporánea, descubrimos que la noción de diálogo ha sido despojada de su densidad histórica y ontológica, quedando reducida a una simulación ruidosa donde los individuos intercambian monólogos paralelos. Se trata de un espectáculo estridente donde prima la necesidad narcisista de autoafirmación antes que el deseo genuino de comprender. Frente a este escenario de saturación mediática, conviene pausar el ritmo e interrogar la naturaleza misma del hablar compartido, pues en el repliegue del pensamiento crítico y la hipertrofia de las opiniones viscerales se incuba el verdadero síntoma de nuestra decadencia cultural.