Immers – com la immensa majoria de persones – en la cerimònia de la confusió i la incertesa que provoquen els esdeveniments actuals, amb la mala llet al coll i l´odi que tot ho contamina, s´ha de treure coratge per a ser optimista i continuar endavant. Però hi ha dos fets que em deceben profundament :

Ha passat una campanya més, en la que hi havia moltes esperances d’obtenir un bon resultat, productiu i, per tant, econòmic.

El primer s’ha complert el segon no, per molts motius, en els que els ambientals hi són, però en una escala i incidència menor (El canvi climàtic implica que les vinyes catalanes produeixin un raïm amb més sucres i un vi "més difícil de conservar").

El que la ciutadania espera dels seus representants polítics municipals es pot resumir en una gestió propera, eficient i transparent que millori directament la seva qualitat de vida. Com que els ajuntaments són l'administració més propera al ciutadà, les expectatives són molt concretes, funcionals i responen al seu dia a dia. Les principals demandes fan referència a la gestió dels serveis, el manteniment de l'espai públic, uns carrers nets, una bona il·luminació, voreres cuidades i zones verdes en bon estat.

«No es verdad que el hombre, como a veces parece pensarse, no pueda organizar la tierra sin Dios. Lo que es verdad es que, sin Dios, no puede a fin de cuentas más que organizarla contra el hombre».

Henri de Lubac, El drama del humanismo ateo (1990, p. 11)

Existe una narrativa sociopolítica ampliamente difundida que da por sentada la muerte del cristianismo en Europa. Bajo la mirada de los medios masivos de comunicación y las lecturas dominantes de la posmodernidad, naciones de profunda prosapia histórica como Francia suelen catalogarse como territorios irrecuperables para la fe, piezas constitutivas de un museo de catedrales monumentales pero vacías, rodeadas por conciencias adormecidas por el progresismo, el consumo e impermeables al misterio. Sin embargo, la reciente visita pastoral del Papa León XIV por suelo francés ha dejado entrever una grieta profunda en ese relato hegemónico. Ante el asombro de los analistas y la perplejidad de las estructuras de poder, más de 1.300.000 fieles desbordaron plazas icónicas como la Place de la Concorde en París, los senderos de Lourdes y el Stade de France, revelando que el anhelo de trascendencia no se extingue mediante decretos culturales ni se disuelve en el cinismo de una época desgastada.

El curs polític comença al Parlament amb el Debat de política general, per valorar l’estat de la nació, fixar prioritats i marcar el rumb del país.

Va començar amb un discurs triomfalista del president Illa que contrasta amb una realitat. En dos anys, 12 col·lectius, docents, metges, bombers o pagesos, s’han plantat contra les seves polítiques.