El sector vitivinícola, bé el món en general, està troba altre cop, un més de la seva historia, en moments complexes i complicats pel mateix sistema socioeconòmic, les realitats ambientals i la emergència social que se’n deriva.
El pròxim dia trenta d’octubre a Sant Jaume dels Domenys es farà una Junta General Extraordinària de la Comunitat de Regants del Penedès, en la que s’escolliran els Vocals, i es plantejarà la seva actuació davant de l’ACA i l’Administració per constituir i consolidar la Comunitat, i en conseqüència l’impuls del futur regadiu.
Tot i que mirem cap a una altra banda, uns dels grans reptes de futur de Vilafranca del Penedès, i de totes les ciutats catalanes, és la planificació dels serveis d’atenció i cura de la gent gran, ja que una de cada quatre/cinc persones que viurà a la vila d’aquí deu anys tindrà mes de 65 anys.
Les previsions demogràfiques de l’IDESCAT pel 2034 son molt clares pel que fa a Vilafranca del Penedès: d’aquí a deu anys hi haurà més de 10.000 persones residents a la vila que tindran més de 65 anys, un 22,2%. Ara en son 8.202 i representen un 19,1% del total.
“El hombre moderno vive, para bien o para mal, en un mundo desacralizado, que en cierto modo ha dejado de ser un 'mundo'. Pues si para el hombre de las civilizaciones arcaicas lo sagrado era la única realidad, hoy la profanidad es el único absoluto” Mircea Eliade, Lo sagrado y lo profano.
Como hemos repetido en incontables oportunidades, está claro que vivimos en una época donde la realidad se ha vuelto maleable al dictado de la emoción, el capricho y el deseo mediante el imperio de una post-verdad que ha corroído los cimientos de la objetividad, incluso en el ámbito de lo sagrado. Lejos de la convicción firme y la comunidad estructurada de la religión tradicional, la sensibilidad contemporánea ha engendrado una espiritualidad “soft” y a la carta, una suerte de bricolaje existencial donde el individuo se erige como arquitecto y legislador de su propio cosmos trascendente. Para discernir la vacuidad de este fenómeno, es menester interrogar la función que la fe, en su forma más arraigada, cumplió a lo largo de la historia, y cómo su pérdida ha dejado al hombre posmo en un estado de profundo desarraigo.
Darrerament, hi ha la tendència en algunes persones i entitats (públiques i privades) en descriure l’alimentació, les vies marítimes (port de Barcelona inclòs), la mobilitat..., a la fi el nostre metabolisme social, com a sostenible.
Ho fan sense més ni més, amb i en una mena de creença, gens objectiva, de què posant la paraula, el que descriuen, defineixen, expliquen, desenvolupen, esdevindrà menys agressiu ver al medi ambient.
