Manifestació del 8 de març del 2025 (plaça de la Vila)

El 8 de març no és una data de celebració còmoda. Enguany arriba en un moment d’ofensiva clara de les forces capitalistes i reaccionàries, que colpegen amb especial duresa les dones de la classe treballadora. Per a la joventut, el futur que dibuixa aquest sistema està ple de certeses aterridores: precarietat estructural, impossibilitat d'accedir a un habitatge, salaris que no permeten construir cap projecte de vida autònom i un empobriment generalitzat. La violència masclista es reconfigura i persisteix, mentre s’alimenten nous pànics morals: racisme, transfòbia, homofòbia. Ens volen fragmentades i exhaustes. 

Aproximadament durant 700 anys, des del segle XII fins al 1833, el Penedès ha estat un territori que ha compartit una unitat històrica, geogràfica i administrativa. Diem fins l’any 1833, perquè va ser l’any que es va aprovar l’esquarterament de Catalunya en províncies, el Penedès va ser dividit ¾ a la província de Barcelona (Anoia, Alt Penedès i Garraf) i ¼ a la província de Tarragona (Baix Penedès).

“La verdad no teme al diálogo; quien la practica no necesita el insulto para sostenerse” (Cortina, A., 1994, Ética mínima: para la vida cotidiana, p. 27).

La política posmoderna exhibe en nuestros días un fenómeno cuyo significado histórico exige una disección rigurosa, extensa y crítica: la conversión de la comunicación pública en un espectáculo sistemático de la ofensa. No se trata de un exabrupto accidental, un rasgo de personalidad o una simple falta de decoro, sino que esta transformación revela una mutación ontológica en la conducción del Estado y en la percepción de las instituciones públicas. Al sustituir el argumento por la injuria y el debate por la descalificación procaz, se ha instaurado una práctica política que instrumentaliza la vulgaridad como una técnica deliberada de dominación. Este recurso tampoco es azaroso, sino que responde a las demandas de una sociedad totalmente rota que, en su hastío institucional y fatiga democrática, ha dejado de valorar la sensatez para premiar la contestación reactiva. El espacio de lo común se convierte así en un territorio de guerra simbólica donde la verdad es el primer sacrificio en el altar de una eficacia política medida en términos de impacto emocional y mediático.

El dia 4 de març al vespre l’associació Arrels del Penedès va organitzar i celebrar un sopar i tertúlia, en el restaurant Arrels de Santa Margarida i els Monjos, amb Quim Mallofré. representant de Revolta Pagesa (https://www.gremipagesia.cat/) en la Vegueria Penedès, en el qual van participar-hi una setantena de persones. La trobada pretenia esbrinar les raons que fan que aparegui Revolta Pagesa l’any 2024, què fa i què vol fer per la pagesia (https://opcions.org/entendre-la-revolta-pagesa/).

Durant molts anys, la pagesia no teníem veu. La democràcia al camp no va arribar sola. Es va haver de lluitar. L’any 1974, en la clandestinitat, va néixer Unió de Pagesos. I va néixer per una raó molt clara: perquè la pagesia necessita una veu pròpia; pagesos i pageses que s’organitzen, que deixen hores de dedicació a terres i família per construir una veu col·lectiva.

No va ser fins el 1994 que es van aconseguir les eleccions agràries. Per primera vegada, la pagesia podia votar i escollir qui parlava en nom seu. A partir d’aquell moment ja no parlen per nosaltres, parlem nosaltres. Durant trenta anys aquesta democràcia al camp ha permès defensar el territori, plantar cara i no quedar-nos callats. Avui tornem a viure temps difícils. Hi ha qui vol fer-nos creure que votar no serveix per a res. Que la representació es pot substituir només per crits i pressió, menystenint la negociació i la reivindicació des de tots els espais possibles.