Des de l’any 2000, a Vilafranca del Penedès es va iniciar oficialment la recollida selectiva de la fracció orgànica. Han passat més de vint-i-cinc anys i, malgrat els avenços, la realitat és que aquesta fracció encara no se separa bé. I aquest és el veritable problema de fons.

És cert que el municipi ja disposava, des de mitjans dels anys vuitanta, d’una planta de recuperació i compostatge. Però no va ser fins al canvi de segle que la ciutadania va començar a separar la matèria orgànica .Des d’aleshores, s’ha insistit molt en la responsabilitat individual. Ara bé, cal dir-ho clar: aquesta responsabilitat no s’està exercint com cal, ni per part de tothom.

“El Estado es el más frío de todos los monstruos fríos. Es frío incluso cuando miente; y ésta es la mentira que se desliza de su boca: 'Yo, el Estado, soy el pueblo'” Friedrich Nietzsche, Así habló Zaratustra (2011, p. 78)

Cuando la historia no se traduce en aprendizaje ético, transmuta en una circularidad macabra que devora a sus eslabones más débiles. El reciente y doloroso asesinato de Ángel en la provincia de Chubut, Argentina, va más allá de un episodio aislado o una anomalía estadística, sino que se nos presenta como el síntoma de una patología profunda en la estructura del juicio institucional. Al igual que sucedió con Lucio Dupuy, nos hallamos ante una arquitectura judicial que, obnubilada por la corrupción y marcos ideológicos patéticos, parece haber postergado la observación empírica de los hechos en favor de una abstracción teórica. Esta ceguera no es gratuita, en tanto que se trata de una negligencia con pretensiones de virtud política que termina por entregar la vida de un niño a las manos de su verdugo bajo la apariencia de un “derecho restituido”.

En els darrers dies han aparegut veus que expressen preocupació pel present i el futur de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès. Com a directora mèdica, no només les entenc, sinó que les comparteixo en allò essencial, parlem d’un centre clau per a la salut de milers de persones, i qualsevol percepció de fragilitat mereix ser escoltada i abordada. Ara bé, per entendre què està passant, cal anar més enllà de les percepcions i entrar en la realitat assistencial. 

Quan es porta molt de temps vivint al mateix lloc, ocupant el mateix espai, els ocupants s’adonen que cal espai, o sobren coses, o cal redistribuir-les d’acord amb qui hi viu i quines perspectives i plans tenen.

Són moments difícils, perquè cal valorar la situació i plantejar uns objectius funcionals pel lloc i per qui hi viu.

Aquests moments ja complexos per si mateixos, es compliquen quan apareixen opinions, i els maleïts consells, fet tot amb la millor intenció, respecte de què fer i com.

La situació de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès és un dels reptes més importants que tenim a Vilafranca i a la comarca. Cal afrontar el debat amb serenor, però també amb determinació. La realitat dels darrers anys és evident: disminució de serveis i una deriva que apunta a un progressiu afebliment del centre. No és una percepció, és una constatació que preocupa.