Quan un partit està perdut, els mals equips i els jugadors que hi són, moltes vegades fan un xut endavant, i quan se’ls hi pregunta per què, diuen que per guanyar temps, refer-se i plantejar un nou pla de joc.
És fals, totalment, ja que per generar un pla de joc, cal tenir el cervell oxigenat, el que requereix parar per tenir temps.
Com s’obté?, doncs fent falta i parant el joc.
Ara tenim una crisi climàtica, que parcialment amaga la crisi socioeconòmica i cultural que vivim, tot i ser conseqüència d'aquesta.
Davant la sequera i les onades de calor, no val a dir que es farà una dessaladora, es portarà aigua que no se sap d’on, es posarà més matèria orgànica en els sols..., i una llarga llista d’etcèteres, que sonen bé, però res més.
Quan es faran, per què i per qui?, es té consciència que cal un segle per incrementar 1 cm de sòl fèrtil, que es pot perdre en una pluja torrencial, fenomen que cada cop és més freqüent, s’assumeix que avui i aquí, desplaçar matèria orgànica de la font (granja) a l’embornal (camp), emet en l’assecament, transport i aplicació més CO₂ del que fixa...?
Aquests xuts endavant són una enganyifa, són una mostra de no saber que cal fer, i per qui.
Un territori és més que qui hi viu, de qui hi fa negoci, de quin ambient, història i cultura té, és el present que planteja un futur, entre molts possibles.
Cal parar el joc, per pensar, que és un simple acte molt animal, que els humans hem autoqualificat d’intel·ligència. Fem-lo servir des de la modèstia biològica, la senzillesa humana, l’amor propi individual i el sentit comú social.
Ens podem imaginar una dessaladora pels turistes, portar matèria orgànica per uns sòls que seran urbanitzats...?
Si no sabem per què ho fem, i per qui, el millor és no fer-ho, esperant activament, no sigui, que ens facin córrer darrere la pilota en va!
