Un any fa del govern Pedro Sánchez/Pablo Iglesias. El govern del canvi, d’esquerres. Satisfactori, compromès, entorpit per la pandèmia Covid/19. S’ha treballat, acordat, pactat molts temes i assumptes relacionats en les diferents capes socials. Més que algun entrebanc entre els socis de govern (PSOE-PODEMOS). Hi hagut una oposició (PP), molt catastrofista, fatalista, que no ha ajudat gens a la convivència ciutadana. També el líder del PSOE, Pedro Sánchez, ha tingut de fer moviments, per tal de congeniar amb Pablo Iglesias. Un Pablo Iglesias, al meu entendre, en alguns moments “exaltat”, fora de joc. Al cap i a la fi, però, s’ha arribat al primer aniversari d’aquest binomi.

Per fi Sr. Ribas, s’ha atrevit, ha tirar endavant una inversió important i molt reclamada per la vila de Sant Sadurní. Arranjament instal·lacions esportives (grades, tribuna i demés), i construcció de uns “dignes” vestidors. Pressupost de 1,8 milions d’euros. Deu-ni-do.

Durant tot el mes de novembre un bon grapat de persones de les 4 comarques penedesenques hem participat activament en el debat que el Departament de Territori va obrir sobre com ha de ser el Pla Territorial del Penedès. Ha sigut un debat franc i de bona fe, complementat amb altres de més oberts com el televisiu de l’ entitat Pro Vegueria Penedès, en el que s’han posat sobre la taula diferents propostes de com ha de ser aquest tros de Catalunya i  com s’ha de relacionar per carreteres i ferrocarril amb la resta del país.

Estem en uns moments en que ens qüestionem si serem capaços de sortir-nos-en de la crisi sanitària i al mateix moment sistèmica, que ha aflorat la COVIT19.

Amb aquesta fixació lògica, perdem amplitud de mires i oblidem altres problemes, que hi eren, hi son i hi seran, d’una manera constant i transversal, com es el canvi climàtic, la realitat climàtica, el qual qüestionarà moltes de les opcions per anar endavant, possiblement amb un model de societat diferent, però més resilient.

Marc Gandarillas i Cotero 

Quan era docent de llengua catalana per al curs d’accés al Grau Superior a l’IES Anna Gironella de Mundet (Barcelona), una vegada em va venir al cap una idea que, d’antuvi, podia semblar una mica esbojarrada: per a la propera classe, enllestiria un petit corpus de refranys i frases fetes que em servirien de fil conductor per ensenyar els continguts d’aquell dia. Vaig pensar que seria una activitat irrellevant, anecdòtica, d’aquelles que tots els docents hem fet servir alguna vegada per omplir un buit empipador en el temps d’instrucció. No obstant això, em movia un desig de provar alguna cosa nova que, potser miraculosament, pogués ajudar els meus alumnes a consolidar el tema del dia, el qual, si no recordo malament, eren els temuts pronoms febles en i hi (alguns manuals acostumen a referir-s’hi com a pronoms febles “adverbials”). Aquests pronoms, que no existeixen en el castellà modern (i sí, en canvi, en castellà antic: ende i y; o en francès, en i y; o en italià, ne i ci), són un maldecap per a molts estudiants (i, en general, parlants) de català.