Quants vídeos, “reels”, comunicats de premsa, mocions i titulars (especialment de partits polítics que han governat durant anys i que ho fan oblidar veloçment) veieu a les xarxes exigint cada setmana alguna cosa? Entenc que ho facin per intentar inundar-nos de negativisme com a via per obrir-se camí. He de dir, per , que a mi se’m fa feixuc i repetitiu. L’ “exigència” sense més, resulta estèril i no contribueix a la política útil i sensata.
Ni tant sols hi ha la prudència de "demanar que", "acordar que", o "treballar per". Realment, cada vegada que veig un vídeo o un titular d'exigència, amanit amb oblit selectiu, em mereix menys credibilitat. És una pràctica que ens allunya col·lectivament de l'optimisme i del valor de l'esforç que requereix qualsevol gestió pública.
A les nostres comarques, s’ha convertit també en una pràctica de moda. Sembla que per alguns sigui una obligació setmanal "exigir" el que sigui, no sigui cas que no se'ls vegi. Convindria ser més reflexius, per intentar ser més útils. “Exigim”, doncs, deixar d’exigir per exigir (que és ràpid, suma a una llarga llista, i surt molt barat), i esforçar-se més enllà de l’exigència estèril, pensant en positiu, i marcant prioritats amb raonabilitat i constructivament. Potser que ens ho plantegem...
Al cap i a la fi, hi ha una alternativa molt més útil (i més inc mode) a l'"exigir", que és "treballar per", proposant, enraonant, acordant i, sobretot, fent. Aix sí que comporta voluntats compartides, esforç, afrontar problemes de cara, ser valents i prendre decisions. Afortundament, tenim una societat diversa, i amb interessos sovint diferents. El pitjor, per , és no decidir, i pensar al mateix temps que "exigir" té un caràcter valent. Valentia és capacitat d'acordar, de decidir i de fer. L'acord que ha permès l’aprovació dels pressupostos a Catalunya, n’és un exemple. Des dels de 2023 que es prorrogàven. Convindria que pensem a què juga cadascú.
