Aquests dies estem sota els efectes d’una onada de calor, però a més de quasi dos mesos sense pluja, amb unes temperatures i taxes d’evaporació molt elevades, el qual promou dèficits hídrics en fulles i fruits, també en les cobertes verdes del sòl, els marges i les masses forestals grans o petites que envolten o són envoltades pels conreus.
Aquesta sequera en la vegetació, en la biomassa combustible és part de la gènesi i dinàmica d’aquests focs que s’estan patint (https://www.elcugatenc.cat/opinio/102099/convergencies?fbclid=IwY2xjawLTDdBleHRuA2FlbQIxMAABHjloiM35aSARgbckUYAo7sZcbFtJRGTx7DEBBsgtfQ8AzMmOWuR3xoL2kbA5_aem_wXhGb9pjhxRBjMEqwCnXUg); tanmateix, conèixer les causes es important per planificar i aplicar solucions, però en cal més, cal debat.
Ja es va veure en l’incendi de la Torre de l’Espanyol del 2019, en el que uns caps d’oliveres van frenar, però no van aturar el foc, a causa de la coberta seca de la parcel·la de cultiu.
Ara les cobertes verdes posades indiscriminadament, per proporcionar uns serveis ecosistèmics més teòrics que reals, es converteixen en un perill pels incendis (recordem el de Subirats fa menys d’un mes).
Tot això ens ha de fer reflexionar respecte de què s’ha vist, que el combustible que era el punt clau dels incendis, continua tenint importància, però aquesta es redueix a causa de la gran quantitat d’energia acumulada en el sistema (cada cop ens assemblem més a les grans extensions de monocultiu del centre d’americà del nord), i amb poc combustible, l’energia esclata i propaga el foc a gran velocitat i distància (és similar a l’explosió o deflagració, per la que cal tan sols una guspira).
Aquesta alta velocitat del foc (fins a 28 km/h en el de la Segarra), genera un gran i greu perill per persones (habitants, bombers i serveis d’emergències), ja que es mou a uns 500 m/minut, i una persona, caminant ho fa a uns 70 m/minut, i un vehicle per camins rurals-forestal difícilment superarà els 30 km/h, és dir anirà en paral·lel al risc, al foc.
Calen doncs, reclusions i, per tant, reducció d’activitat sobre el terreny, no per inacció, simplement per defensa a la vida.
Aquesta velocitat del foc, junt amb la inacció en el control proper del foc, ha de fer reflexionar respecte de les infraestructures i edificacions, especialment les que guarden persones i animals, sense menystenir els magatzems de maquinària, collita i indústries de transformació.
Segur que hi haurà qui dirà que res ha canviat, no paga la pena discutir-hi (recordem la faula del ruc i el tigre, https://ixcis.org/cuentacuentos/892-la-fabula-del-tigre-y-el-burro), però els fets ho mostren, res és com era i, per tant, cal associar-se, parlar, valorar i fer, ja que és l’única via per ésser resilients, estant vius.
· Aquest escrit és fruit de les converses desenvolupades avui amb Eduard Gascón, Ramon Rabella, Francesc Llimona i Marc Castellnou. Moltes gràcies pel que he après, i per utilitzar l’única eina eficient, l’intercanvi actiu d’informació, per assolir objectius.
