A parer meu, és fàcil i important definir-ho d’entrada, i no tractar de sobredimensionar una simple opinió dient, que aquesta s’ha fet de resultes de què altres t’han fet arribar, i que s’expressa pel bé comú. La coherència i la modèstia, són claus per mostrar el que un és amb totes les limitacions, i potser algun mèrit.
Doncs, a per mi el sector vitivinícola en general, que inclou elPenedès, tot i les seves diferències (estructura sectorial, tipologia de productes, múltiples denominacions, proximitat metropolitana, dificultats de relleu generacional, preu/cost del raïm/vi/cava, elevadíssima competència sobretot en els productes deslligats del territori...) està patint des de fa anys una important crisi socioeconòmica.
A aquesta crisi, si afegeix l’ambiental, la realitat climàtica anunciada i explicada fa entre 10 i 15 anys, i cal dir-ho, menystinguda per molts, ridiculitzada per uns quants i valorada planificant solucions per uns pocs.
Tanmateix, la realitat, la veritat és tossuda, i encara que no es vulgui, acaba apareixent amb tota la seva cruesa (gran sequera, ones de calor, pedregades, pluges torrencials, temperatures i evaporacions molt elevades…).
És important, però tenir molt present del fet que es disposa de coneixements més que suficients per entendre els fenòmens associats a aquesta meteorologia/climatologia i plantejar les millors solucions (en plural, mai en singular!) per cada lloc i circumstància. També saber que es disposa d’organismes propis, amb responsabilitat en recerca, transferència i demostració reconegudes pel Parlament en l’àmbit de l’agricultura, que han de ser el suport per desenvolupar reals i funcionals estratègies d’adaptació, que portin implícites les de mitigació a la realitat climàtica.
Cal però, no posar el carro davant dels bous, la crisi és socioeconòmica, i la realitat climàtica un agreujant.
Per tant, és bo resoldreu tot aplegat, però possiblement és millor fer-ho en temps i intensitats distintes, assumint sempre que sense producció, no hi ha cap via de solució al problema socioeconòmic.
Perquè hi sigui, manca una important reestructuració del sector, valorant que es vol produir, com, on, per qui..., que és el primer pas per saber, que fer, com fer-ho i on emprar l’aigua potencialment disponible, com ha fet pales l’informe DARP del 2024 (https://vadevi.elmon.cat/actualitat/mascort-penedes-reg-unic-no-rius-ni-embassaments-135158/), començant-se des d'aquell moment a l'estudi i valoració econòmica de les infraestructures per obtenir, guardar i transportar aigua fins a peu de parcel·la, junt amb la constitució d’una Comunitat de Regants per gestionar-la (https://lafurapenedes.cat/regar-o-morir/ ; https://lafurapenedes.cat/avanca-amb-pas-ferm-la-nova-comunitat-de-regants-del-penedes/).
Darrerament, han aparegut informacions, que parlen de preus de l’aigua, en un poc clar exercici de generació d’informació objectiva, possiblement perquè els objectius generals, els particulars si, no han estat mai prou definits en fons i forma (https://lafurapenedes.cat/per-regar-les-vinyes-de-la-do-penedes-caldria-fer-una-inversio-dentre-350-i-600-milions-deuros/).
Tanmateix, em permeto considerar, que l’aigua tot i tenir preu, sobretot té valor, sempre i arreu, però ara i aqui encara més, i per tant el preu en euros té tota la fragilitat del món, perquè segons com es plantegi, l’ús de l’aigua no és per regar, és per mantenir viu i funcional un territori, en el qual, a més, es fa raïm/vi/cava.
Anul·lant, si no ponderant tots els exercicis de càlcul del preu, perquè quan costa tenir un territori, és a dir el país endreçat?
Cal guanyar en el valor del producte per i mateix i l’entorn paisatgístic socioeconòmic i cultural, i no perdre en inversions de recursos, sobretot els públics, els de tothom, sense lògica.
Hi ha molt per fer aplegats, cadascú aportant el que sap i té, per guanyar tothom, si més no el nombre més gran possible de persones i entitats, sense individualitats, que com bé demostra el temps, posant cada cosa i cadascú en el seu lloc, no aporten ni porten enlloc.
