Darrerament, hi ha la tendència en algunes persones i entitats (públiques i privades) en descriure l’alimentació, les vies marítimes (port de Barcelona inclòs), la mobilitat..., a la fi el nostre metabolisme social, com a sostenible.
Ho fan sense més ni més, amb i en una mena de creença, gens objectiva, de què posant la paraula, el que descriuen, defineixen, expliquen, desenvolupen, esdevindrà menys agressiu ver al medi ambient.
És una actitud satisfeta i envanida envers una situació pròpia determinada, és simplement cofoisme, autocomplaença com defineix el Gran Diccionari de la Llegua Catalana.
És una manera d’acceptar i desenvolupar cada cop més un sistema socioeconòmic, absolutament depredador del medi que ens envolta i que és propi, no tenint, per essent sostenible, de fet res ho és, com ens ensenya la mateixa Terra que per ser funcional rep contínuament en l'atmosfera terrestre 340 W/m² provinents del Sol.
Tothom és lliure i responsable de dir el que millor li sembli; tanmateix, aquesta màxima fora bo ponderar-la pels efectes que la mateixa tenen en la resta de la humanitat, ja esta bé del pa per avui i fam per demà.
És un mot buit en fons i forma, i que en veu del Dr. Ramon Rabella es pot concretar en què “és molt plàstic adaptant-se fàcilment als interessos de cada usuari, des de l’ecologisme més o menys institucionals fins al capitalisme més descarnat” (https://www.elcugatenc.cat/opinio/100633/no-va-de-va-de-paraules-mes-si-son-mentida-va-de-pensar-per-fer).
Sentir aquesta paraula contínuament em fa recordar el que Goebbels deia, “una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. Tanmateix, aquest individu no va tindre mai en compte, que la veritat és molt tossuda, sempre acaba aflorant.
Com a exemple, si l’alimentació com diuen és sostenible, perquè s’encareix contínuament, perquè per una part de la cadena alimentària és rendible sobre la base de les penúries d’altres graons d'aquesta...?
Cal estar cofois, o millor, cal estar amatents per resoldre problemes i no generar-los o incrementar-los?
No passi com en el compte del gat i els ratolins, en què la solució (quina, per qui, com...?) per no ser atacats pel gat era posar-li un picarol al coll. Queda bé, genera autocomplaença, però no es pot aplicar... a la fi, una bestiesa.
