En els darrers dies han aparegut veus que expressen preocupació pel present i el futur de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès. Com a directora mèdica, no només les entenc, sinó que les comparteixo en allò essencial, parlem d’un centre clau per a la salut de milers de persones, i qualsevol percepció de fragilitat mereix ser escoltada i abordada. Ara bé, per entendre què està passant, cal anar més enllà de les percepcions i entrar en la realitat assistencial.
El sistema sanitari viu un moment de pressió sostinguda. Tenim més pacients, amb més complexitat clínica i amb necessitats que requereixen més recursos, més especialització i més coordinació. Aquesta tensió no és exclusiva del nostre territori, però aquí la vivim amb la mateixa intensitat que arreu del país.
Malgrat aquest context, hi ha un element que sovint queda fora del debat: l’activitat assistencial no ha deixat de créixer. En els darrers anys hem incrementat les altes hospitalàries, les intervencions quirúrgiques i les proves diagnòstiques de manera significativa. Això no és menor. Vol dir que el sistema està responent, assumint més demanda i resolent més casos.
També hem ampliat la cartera de serveis de manera rellevant. Avui, a Vilafranca, es fan procediments i tractaments que fa uns anys requerien desplaçaments fora de la comarca: des de la diàlisi fins a determinades cirurgies oncològiques o unitats especialitzades. Això és proximitat real, i és qualitat assistencial.
Ara bé, seria irresponsable no reconèixer els reptes. Les llistes d’espera continuen sent una preocupació, especialment en l’àmbit quirúrgic. En determinats moments, l’increment de la demanda ha estat superior a la capacitat de resposta, especialment en contextos de tensions puntuals com obres o incidències que han afectat el funcionament ordinari. Precisament per això, s’han desplegat plans específics per incrementar l’activitat quirúrgica i millorar el rendiment dels quiròfans.
També hi ha dificultats puntuals per cobrir determinats perfils professionals, un problema compartit amb tot el sistema sanitari. Davant d’això, la resposta no pot ser discursiva, ha de ser operativa.
Estem treballant en millorar el rendiment dels blocs quirúrgics, ampliar l’activitat programada i optimitzar els processos assistencials. Hem implementat metodologies de millora contínua que ens permeten reduir temps d’espera i millorar fluxos, especialment en serveis com urgències. I estem reforçant equips i reorganitzant recursos per adaptar-nos millor a la demanda real.
També és important entendre que avui treballem en un model integrat de territori. Això vol dir que els recursos no es gestionen de manera aïllada, sinó coordinada, per garantir que cada pacient rebi la millor atenció possible dins del conjunt del sistema. En la gran majoria dels casos, aquesta atenció es resol dins la pròpia comarca, però en determinades situacions, la coordinació entre centres permet donar una resposta més ràpida i adequada.
La pregunta, per tant, no és si hi ha pressió, que n’hi ha, sinó com hi responem. I la resposta és clara: amb més capacitat, més coordinació i més exigència sobre nosaltres mateixos. Però també amb una idea molt clara: el valor del sistema sanitari no es mesura només per les dificultats que afronta, sinó per la seva capacitat de continuar donant resposta malgrat aquestes dificultats.
La confiança no es demana. Es construeix. I es construeix cada dia, a cada consulta, a cada quiròfan i a cada decisió assistencial.
