Mentre el professorat secunda una vaga que reclama millores per a tot el sistema educatiu —infraestructura, ràtios, inversió pública—, els metges exigeixen un conveni exclusiu per al seu col·lectiu. Aquest contrapunt no és casual: il·lustra la dicotomia entre la lluita de classe i la lluita sectorial.
La sanitat, com l'educació, és un servei multidisciplinari. Un hospital no funciona sense infermeres, TCAI, zeladors, administratius, tècnics.... Demanar un conveni només per als metges és com reclamar una escola només per als professors de secundària, deixant fora mestres, professors d'FP, personal d'administració i serveis. És, en essència, trencar la solidaritat obrera per privilegis corporatius.
El sindicalisme ensenya que el capital no divideix per error, sinó per estratègia. Quan els professionals qualificats accepten l'individualisme metodològic —"nosaltres som diferents"—, reforcen la jerarquia salarial i legitimen la precarietat dels altres. La sanitat pública no es defensa amb elitismes, sinó amb la unitat de tots els treballadors del sector.
La vaga del professorat, malgrat les seves limitacions, apunta en direcció contrària: reivindica condicions per a totes les etapes educatives, no només per a una. Això és, ni més ni menys, consciència de classe aplicada a la realitat institucional.
La pregunta que hauríem de fer-nos és senzilla: volem sindicalisme de quota o sindicalisme de classe? La resposta determinarà si el segle XXI veu reconstruïts els serveis públics o, per contra, la seva fragmentació en privilegis corporatius sota la lògica neoliberal.
