Un país sense pressupostos és com un tren sense maquinista: es mou per inèrcia, però sense rumb. I això és exactament el que està passant avui a Catalunya.

Sense pressupostos hi pot haver gestió, però no projecte; hi pot haver promeses, però no recursos. El Govern no ha presentat els comptes ni del 2024 ni del 2025, i continua funcionant amb els prorrogats del 2023. Quan augmenten els costos o cal afrontar emergències, opta per aprovar suplements de crèdit a cop de decret. És a dir, va apedaçant un vestit vell: però per més pedaços que hi posin, el vestit no és ni serà nou.

El nostres hospitals: l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès (HCAP), l’Hospital Residència Sant Camil (HRSC) i l’Hospital de Sant Antoni Abat (HSAA), passen  passa per un mal moment. En això sembla que quasi tothom, treballadors i usuaris, hi estem d’acord. En el que no estem tots d’acord és en les causes i, per tant, en les propostes de millora.

A petició d’una lectora, que demana aclarir quines condicions diferents tenen d'accés al mercat laboral espanyol les persones que originàriament són de països que no pertanyen a la Unió Europea.

El primer que cal saber és que per poder treballar a l’estat espanyol, s’ha d'estar en possessió d'un visat de residència i treball. També, que per aconseguir l’autorització de residència i el permís de treball, s'han de complir un conjunt de requisits:

Cal fer un ús i un abús de mentides actives i passives, proporcionant informació falsa a qui els interroga, usant dades no verídiques mai contrastades i verificades. Amb l’ús de mentides passives, senzillament amagant informació al procediment.

Resulta massa fàcil fer aparèixer “proves complementàries” paral·leles, amb escrits emparats en l’anonimat, campanyes orquestrades de difamació per pressionar a tort i a dret. Quan la merda fa pudor, cal llençar escombraries per fer-la créixer i fer la sensació de desgavell. Massa sovint hom usa, amb interessos clarament espuris, amb ordre i concert, un conjunt de mentides que ajudaran a dissipar el focus d’atenció sobre el seu client.

Hi ha dies que et preguntes si realment existeixes. No en el sentit filosòfic, sinó en el més literal: si algú se n'adonaria si desapareguessis. Som molts en aquesta situació. Gent que carrega amb problemes de salut mental, que ha viscut traumes, violència o l'abandonament d’un sistema que hauria de protegir-te.

Jo soc una d’aquestes persones. No ho explico per compassió, sinó perquè és just que se sàpiga. Darrere de cada estadística hi ha algú real.