Vaig sentir a les notícies que el dia 8 de maig va fer 75 anys de la caiguda del règim nazi d’Alemanya, amb l’ocupació de la ciutat de Berlín per part dels exèrcits aliats.

 Quan sentim aquestes notícies, sempre ens sona com a quelcom llunyà en el temps i l’espai, però aquesta imatge canvia quan hem tingut la sort (com em va passar a mi) de conèixer  l’Antonio Hernández, antic veí del nostre municipi procedent de Barcelona, que va viure molts anys entre nosaltres.

La classe política s’ho ha de plantejar, i la ciutadania (societat civil), a través de iniciatives populars, fer-ho arribar. Últimament s’han posat de moda, aquestes “iniciatives legislatives populars”, que pretenen fer arribar als polítics i a les seves institucions (Congrés dels Diputats), incidències, menudencies, que son per el be comú de la ciutadania. Una ciutadania, que des de fa molt de temps està sotmesa a lo que diem “pagar i callar”.

La setmana passada un company militant del Penedès em comentava si podia fer alguns articles amb casos pràctics per entendre millor el funcionament de la Vegueria Penedès, i que al mateix temps fossin exemples del perjudici que tenim tots els penedesencs pel fet que la Generalitat de Catalunya no desenvolupi els Serveis Territorials al Penedès.

Un pot esperar tota una vida, però és un camí equivocat. Sis anys fa. Ens varen prometre un Pla Territorial. Avui encara no hi ha res. Mentrestant el món ha canviat. L’Administració, però, sembla ancorada, com un vaixell oxidat, en un dic de desguàs. Segueixen impertèrrits, tramitant plans: el del Logis, el de Cal Vies, els de la Conca d’Òdena, el quart cinturó i molts altres de menors, com permetre a Cunit reblir de construccions els aiguamolls d’una Costa Daurada saturada o urbanitzar barris residencials, buits de fa anys, com el Mestral a l’Arboç. Un òmnibus de plans que proliferen, quan menys sentit tenen.

Ja fa anys el personal del CSMA de Vilafranca, van publicar tota la meva vida privada i clínica davant de pares i fills pacients del centre. També sé alguna cosa il·legal d'uns quants ells, però això ho tapen. La infermera es va tornar literalment boja i això que encara no ens coneixíem. Però ella sabia tota la meva vida. Vaig descobrir per la coordinadora, que ho va divulgar el meu expsiquiatre.