Immers – com la immensa majoria de persones – en la cerimònia de la confusió i la incertesa que provoquen els esdeveniments actuals, amb la mala llet al coll i l´odi que tot ho contamina, s´ha de treure coratge per a ser optimista i continuar endavant. Però hi ha dos fets que em deceben profundament :
El primer seria el de veure la miopia de tantíssima gent que comparteix aquests missatges d´odi i els projecten de manera furibunda contra qui, amb més pena que glòria, intenta apaivagar-los. Totes les enquestes vaticinen un triomf de les dretes i extremes dretes per les properes eleccions del 29 novembre malgrat que saben que quan estiguin en el poder ni milloraran salaris ni prestacions ni serveis públics. Potser valoren més una canya en una terrassa que poder dir el que penses.
El segon és el de la incompetència dels líders dels partits d´esquerres per a posar-se d´acord i concórrer a les eleccions amb una única papereta. Pesen més les sigles i els egos que l’interès general, malgrat que ho justifiquin amb anàlisis i estratègies que ni ells mateixos es creuen.
En fi, com que no ens llençarem al pou i toca seguir lluitant, tirem d’estoïcisme i pensem que potser és el que la societat necessita ara: un bany de governs autoritaris a veure si espavila o espavilem i que no ens passi com amb el dinosaure de Monterroso, que després del bany de realitat la bèstia continuï allà.
