Aproximadament durant 700 anys, des del segle XII fins al 1833, el Penedès ha estat un territori que ha compartit una unitat històrica, geogràfica i administrativa. Diem fins l’any 1833, perquè va ser l’any que es va aprovar l’esquarterament de Catalunya en províncies, el Penedès va ser dividit ¾ a la província de Barcelona (Anoia, Alt Penedès i Garraf) i ¼ a la província de Tarragona (Baix Penedès).

“La verdad no teme al diálogo; quien la practica no necesita el insulto para sostenerse” (Cortina, A., 1994, Ética mínima: para la vida cotidiana, p. 27).

La política posmoderna exhibe en nuestros días un fenómeno cuyo significado histórico exige una disección rigurosa, extensa y crítica: la conversión de la comunicación pública en un espectáculo sistemático de la ofensa. No se trata de un exabrupto accidental, un rasgo de personalidad o una simple falta de decoro, sino que esta transformación revela una mutación ontológica en la conducción del Estado y en la percepción de las instituciones públicas. Al sustituir el argumento por la injuria y el debate por la descalificación procaz, se ha instaurado una práctica política que instrumentaliza la vulgaridad como una técnica deliberada de dominación. Este recurso tampoco es azaroso, sino que responde a las demandas de una sociedad totalmente rota que, en su hastío institucional y fatiga democrática, ha dejado de valorar la sensatez para premiar la contestación reactiva. El espacio de lo común se convierte así en un territorio de guerra simbólica donde la verdad es el primer sacrificio en el altar de una eficacia política medida en términos de impacto emocional y mediático.

El dia 4 de març al vespre l’associació Arrels del Penedès va organitzar i celebrar un sopar i tertúlia, en el restaurant Arrels de Santa Margarida i els Monjos, amb Quim Mallofré. representant de Revolta Pagesa (https://www.gremipagesia.cat/) en la Vegueria Penedès, en el qual van participar-hi una setantena de persones. La trobada pretenia esbrinar les raons que fan que aparegui Revolta Pagesa l’any 2024, què fa i què vol fer per la pagesia (https://opcions.org/entendre-la-revolta-pagesa/).

Durant molts anys, la pagesia no teníem veu. La democràcia al camp no va arribar sola. Es va haver de lluitar. L’any 1974, en la clandestinitat, va néixer Unió de Pagesos. I va néixer per una raó molt clara: perquè la pagesia necessita una veu pròpia; pagesos i pageses que s’organitzen, que deixen hores de dedicació a terres i família per construir una veu col·lectiva.

No va ser fins el 1994 que es van aconseguir les eleccions agràries. Per primera vegada, la pagesia podia votar i escollir qui parlava en nom seu. A partir d’aquell moment ja no parlen per nosaltres, parlem nosaltres. Durant trenta anys aquesta democràcia al camp ha permès defensar el territori, plantar cara i no quedar-nos callats. Avui tornem a viure temps difícils. Hi ha qui vol fer-nos creure que votar no serveix per a res. Que la representació es pot substituir només per crits i pressió, menystenint la negociació i la reivindicació des de tots els espais possibles.

Sobirania alimentària no és només consumir aliments de proximitat sota les condicions humanes i de maneig del cultiu que creiem correctes. Quan parlem de sobirania alimentària parlem de seguretat alimentària nacional, que des del propi país es produeixin els productes per alimentar a la població. A Catalunya, la taxa d’autoproveïment és al 40% quan hi ha estudis que indiquen que ha d’estar sempre per sobre del 60%. Això, sumat a una relació de superfície llaurable per habitant molt per sota de la mitjana mundial, europea i espanyola, indica que estem davant d’una greu amenaça pel que fa a assegurar una correcta alimentació del país en un context de futures crisis. Un escenari que, sense ser alarmistes, cal contemplar davant de constants vulneracions contemporànies al dret internacional que atempten contra la sobirania dels pobles del món.