El 30 de desembre, es complien 190 anys des de que el Consell de Ministres del Govern d’Espanya, encapçalat per Francisco Cea Bermúdez, aprovava la divisió de l’Estat espanyol en províncies. Una proposta que ideològicament i metodològicament copiava la divisió francesa dels Departaments impulsada per la Revolució del 1789.
Una divisió provincial, arbitrària, feta des d’un despatx de Madrid i amb unes condicions apriorístiques. En el cas català, el Principat es proposava dividir-lo en 4 províncies.
De nord a sud i seguint la franja litoral quedava dividia des del Coll de Belitres fins al riu Sènia, per les províncies de Girona, fins al riu Tordera, seguia la de Barcelona fins al Riu Foix i posteriorment la de Tarragona fins al riu Sènia. A l’interior la província de Lleida quedava englobada pels Pirineus, els límits amb l’Aragó i els límits de les províncies de Girona, per la Cerdanya, Barcelona i Tarragona.
De tots els territoris històrics catalans, el que més va patir la divisió provincial va ser el Penedès. La divisió provincial deixava un terç del Penedès a la banda de Tarragona i els altres dos terços a la banda de Barcelona.
Cal recordar, i no oblidar mai, que la part tarragonina del Penedès històric, englobava molt més que la reduccionista comarca del Baix Penedès. Caldria afegir tot el Baix Gaià i una part de l’Alt Camp que també en formava part.
Si bé la divisió provincial va ser el primer procés de divisió del Penedès, el comarcalisme polític d’en Rovira i Virgili ho va amplificar. Rovira i Virgili va reduir ell Penedès de Tarragona a la comarca del Baix Penedès, amb l’objectiu de crear l’artificial comarca del Tarragonès i enfortir la comarca de Valls. En Pau Vila sempre va defensar la unitat del Penedès històric, però la resta de membres, molt polititzats, ho van impedir.
La part barcelonina del Penedès va quedar inserida en la lògica provincial de Barcelona, i al voltant de Vilafranca del Penedès, de Vilanova i la Geltrú, i en menor mesura al voltant d’Igualada, es va donar continuïtat a la territorialitat del Penedès històric. Durant el comarcalisme, la banda barcelonina no va patir tant com la part tarragonina.
Tot i això, gràcies sobretot a l’Institut d’Estudis Penedesencs s’ha pogut conservar en gran mesura la unitat penedesenca des del punt de vista històric, geogràfic i cultural. Gràcies a ells i la bona gent de la Plataforma de la Vegueria Penedès, encapçalats pel Fèlix Simon, es va reconèixer la Vegueria del Penedès al Parlament, una regionalització que recupera la unitat política del Penedès.
Queda molta feina a fer, i segurament des de la societat civil i des de les institucions territorials hauríem de donar un impuls a aquesta gènesi i història de la divisió provincial, la nostra historia i celebrar la recuperació de la unitat penedesenca, la nostra penedesitat.
