“... saber i ensenyar com canten les coses...” RM Rilke
Avui us proposo una lectura breu que us obrirà els ulls vers una dona poc coneguda (com sempre), Sara Kirchner Catalan (1894-1990), que tot i que neix a Barcelona, està lligada al Penedès, i concretament a Vilafranca, on hi va passar bona part de la seva vida.
Va ser de les primeres dones que es va llicenciar en Filosofia i Lletres, i professora de Geografia, Història, i Història de l’Art a Olot el 1932, i a Vilafranca el 1934. Com a tants intel·lectuals del país, la seva carrera, s’estroncarà a causa de la repressió falangista.
En el llibre hi ha un recull de proses seves, de les quals n’ha tingut cura Joan Cuscó i Clarasó. Per aprofundir en la vida de SKC, és també de lectura imprescindible la bella i acurada biografia que n’ha fet l’historiador Jordi Vidal.
L’obra s’inicia amb una introducció: Rellegir Sara Kirchner on el JCC ens guiarà i analitzarà amb saviesa els textos de SK que formen el recull.
Alguna narració està escrita en castellà, imagino per les circumstàncies de l’època i del dur període que li va tocar viure, com a molts dels penedesencs de principis del convuls s XX. Però la resta estan en català.
JCC ens explica que els pilars que mouen l’obra i la vida de l’autora són l’Art entès de manera àmplia, i la pedagogia d’aquesta matèria juntament amb la Història. També ens mostra com traspua l’interès de l’autora per la situació de l’ensenyament i la mala qualitat d’un cert professorat ancorat en un passat remot i incongruent. I per descomptat ens acosta la persona, la seva passió per la vida malgrat les dificultats que li tocà viure, el seu interès per l’art Barroc, per l’Impressionisme, per Leonardo da Vinci, però també per la literatura.
Una dona doncs valenta i vital, que segurament es va sentir molt sola i diferent, ... según dicen algunos sabios, somos más sensibles a cambio de ser menos aptas para el estudio... però que el seu coratge la va fer avançar en la vida. Tinguem present que no devia ser senzill, per les pioneres de l’època, formar part del món universitari amb majoria absoluta masculina. La seva adscripció filosòfica s’acosta a la millor filosofia alemanya i juntament amb la seva passió pel folklore, l’hauríem de trobar dins la intel·lectualitat de l’època i malauradament no la trobem enlloc, com ha passat amb tantes figures rellevants de la cultura catalana.
L’obra consta d’un text fantasiós sobre l’ingrés de l’autora a la universitat, del dia que es va matricular, i d’una original fantasia que es passeja pel saber de l’època. M’ha cridat l’atenció el coneixement de Shakespeare, i el saber de la seva època en general. En el text juga amb les ciències i les humanitats, també sovint amb la presència del llatí. Si la formació dels estudiants havia d’abraçar la introducció al coneixement dels dos sabers de la nostra cultura occidental, doncs quina sort, tan de bo ho tinguessin els nostres plans d’estudis actuals, tan segregats en parcel·les.
Ella es queixa del malament que funciona l’ensenyament secundari (Si veiés la realitat dels centres actuals potser li semblaria glòria el seu moment històric.) especialment en el segon text que és en català, i mostra la voluntat de canviar-ho per acompanyar els joves en aquesta etapa més complexa que és l’adolescència, en què l’estudiant no sap on és, es mou dins un caos. Francament, sorprèn l’aguda anàlisi que fa de l’ensenyament primari també, que valora més que el secundari.
També en el text dedicat a l’elogi de l’actriu M. Morera i a la seva interpretació de La mare de S. Rusiñol, parla dels valors de l’obra (que va ser prohibida per cert) de com és la maternitat, i de la seva constant presència en la recreació constant i eterna de les coses. És en aquest text on veurem la seva admiració pel folklore vilafranquí, i de manera especial, l’arribada de Sant Fèlix a la basílica. I us cridarà l’atenció la mirada diferent que té sobre la simbologia dels balls, i la visió que dona dels cercolets (imatge de l’infinit, del món, del naixement), o la de la vida i la mort en el del ball de les gitanes, o la del mal vençut, quan el Drac escup foc humiliat mirant el terra. I com tota la processó, pas a pas, és una recerca conscient o no, del perfeccionament del sentit de la vida. També parla dels castells, de la força del color, de la unitat, i de com aquest fet uneix els pobles entre Tarragona i Barcelona, i com un castell no és altra cosa que un camí cap a la perfecció que s’ha anat transmetent de generació en generació, com ho ha fet el folklore en general.
I tanca el llibre un elogi al mercat de Vilafranca, a la policromia bigarrada de persones, productes i colors que el composen. La seva magnitud, l’aviram, venut per dones de tota classe social: mestresses, masoveres, dones de cases particulars (on mostra la seva sensibilitat per fer present a la dona en els seus textos), els vins, els ous rossos- primer mercat on s’hi van vendre i o se’n venia més quantitat de l’estat espanyol- així com la varietat de personatges que el feien possible, els compradors, els productes...Tot des segle XII, any rere any, ha marcat el compàs econòmic de la Vila.
No s’ha reivindicat prou la figura de SKC, des de Vilafranca, i des del País en general, ens diu JCC, i que hi ha tres motius per això: un, perquè els vilafranquins la veuen de fora, l’altre, per la seva manca d’adscripció al règim, i el darrer, per la seva formació filosòfica. Però jo hi afegiria perquè era dona, i pel seu feminisme com mostra en els textos, on esdevé un fil discret que els va recosint.
En fi, un breu acostament a una dona silenciada, que sempre té present l’altre, l’alteritat traspua en els seus textos. Una lectura necessària per descobrir qui som en mig de l’eterna repressió de l’Estat del qual formem part i no per voluntat nostra.
