Dansaran les roselles... Un dia no hi seré per veure-les.
La darrera obra poètica de Teresa Costa Gramunt s’estructura en quatre parts i un pròleg dirigit al lector. El llibre s’obre amb una bella imatge d’una pintura de Ton Sant, que mostra un cromatisme que t’amara de blaus i d’altres lluminosos colors, que també trobem en la coberta del llibre. Entrem en un món on l’art i el color formen part dels mots del llibre.
En la mort de la mare i altres poemes, la TCG mostra sentiments de dol, de dolor, d’estimació per déu, i ens demana l’esforç de deixar-nos portar per l’amor per entendre’l i per veure’l amb uns ulls diferents als humans.
Ens parla d’aquesta fina línia que separa en l’horitzó la mort i la vida, i es val d’instants com l’agonia per flanquejar aquest llindar, observant la tendresa del cos que deixa de ser, els records de les abraçades maternals, o bé la visió de la mort com el pas vers la nova vida. I les deixes aniran confegint la memòria íntima, la casa en què han viscut es tancarà per sempre, la mà de la mare que guia, acarona, acompanya i que ara esdevé un element clau de la remembrança, amb l’esperança que la mare es farà present en les invocacions de la filla.
En aquest itinerari de mort-vida, mencionarà la mort del pare, i les morts silenciades del COVID 19, (sempre compromesa amb el món on viu) que s’han oblidat tan de pressa, - la hipocresia que guarneix el món/ amb braçalets daurats de la indiferència-. I la malaltia, la por dels soldats d’Ucraïna que lluiten amb la mort de cara... i sense voler, la mort, va cosint els versos.
I tot penetrat per una tènue broma d’art, des de la mandorla romànica fins la bella Ofèlia, del Romanticisme de Millais. La Teresa, sàvia com és, sap, que romandrà en les paraules dels seus versos. És per això que té tanta força la seva poètica, perquè transcendeix les pàgines del llibre i acarona l’ànima del lector mentre la va omplint d’humanisme des del seu missatge.
La segona part El més alt amor i la primavera, amb ressons del bell i sacsejador llibre de la Rodoreda, La mort i la Primavera, ens acosta a aquest amor diví, que per als creients ho amara tot i dona sentit a l’existència. Es val de Sant Jordi, perquè amb la seva espasa arrani el mal i el drac esdevingui rosa. I la primavera la retrobem amb belles flors com la mimosa, Mimosa...Flor de llum que esclata/ en el llindar de la neu i el desglaç, o la flor de l’ametller, totes dues tan primerenques o la rosa que brilla vermella de sang. O bé la modesta farigola, un devessall cromàtic que acoloreix els versos plens d’un panteisme que vincula a Déu... el paisatge cobert de neu... el silenci del xiprer... sang vegetal en mig del blat.
I els anys van passant lentament al costat de la gent que estima i la primavera li porta els nets, que adora, i la força de la maternitat va lliscant en els poemes, i els records de joventut s’entrecreuen en l’etern jo de l’autora.
En la tercera part Vetlla l’art el déu de la vida, mostra l’amor a la natura, que l’eleva vers l’amor infinit i és a través d’aquest amor que l’autora sent la pau d’aquest déu que l’amanyaga i l’envolta. La nova vida, plena d’amor a vessar, esdevé el blau del firmament. De nou blaus, verds, grocs, color de pa d’or, vermells de sang, omplen les pagines del llibre amb pinzellades de llum que emociona.
En aquesta part, les metàfores i les imatges que es desprenen dels versos van construint amb mà ràpida, sobre un llenç blanc, el que podria ser un quadre, que ha anat creant amb una força plàstica aclaparadorament bella. Hi respira la sensibilitat de l’autora, que sap transmetre l’art d’allò que l’envolta. Però sense oblidar els morts que l’han precedit i que es fan presents en la seva veu poètica.
Amb un domini absolut de la tècnica, les antítesis es fan presents en la mort i la vida, en l’alba i la posta o en les preguntes retòriques, La llum /què hi té a dir, a la tarda? que interroguen i exigeixen l’atenció del lector. No val a badar en aquest poemari tant transcendent.
I tanca el llibre Retaule de la Vall de Boí, amb la força de les imatges romàniques que palesen el mal en mig de dracs i serps i on hi queda escrita la història del Crist dins la mandorla. Al costat de la veu quieta de les pedres, que miren el silenci defora l’Església, i el blanc de la neu de les muntanyes, i el retaule, amb animals, sanefes, imatges daurades es va amansint l’ànima de qui el contempla. Com deia Jordi de Sant Jordi : Si com l'infants quan mira lo retaule/e contemplant la pintura ab imatges/ab son net cor, no lo'n poden gens partre/- tant ha plaser de l'aur qui l'environa – així estima la Teresa el Romànic de St Joan de Boí. Bé sabem que l’art la corprèn i l’entusiasma.
Un recull de poemes que no us deixarà indiferents, on l’autora ens proposa un viatge cap el seu interior i a la vegada vers el nostre propi, per guiar-nos cap a una reflexió profunda sobre la fina línia que ens separa de l’alba de la vida i el crepuscle de la mort, entesa com la porta que ens obre a una vida plena d’amor amb l’embolcall de la presència de déu, que no és altra cosa que amor etern, ens diu ella. Llegiu-la!
