... la vida semblí fina com una flor de ginesta...
...quan el mar del temps esborra els noms es perd la memòria de les dones...
El llibre s’estructura en dues parts i un glossari. S’inicia amb una nota de l’autor on aclareix que el personatge de Dolça de Provença, esposa de Ramon Berenguer III, que ell mateix s’intitulà, comes Barchinonensis ac Provinciae, i el teló de forns del s.XII, no són altra cosa que un marc històric que li val per explicar històries.
En el llibre hi trobareu un glossari, que us endinsarà en el llenguatge del camp de Tarragona, ben vigent encara. Tot salpebrat d’una riquesa bellíssima, necessària i quasi oblidada com és l’ús d’onomatopeies i refranys: Tarat tararera, tararats a grapat, o bé parlant del llit nupcial diu: els peus a sol llevant i el cap a sol ponent fan viure eternament o pensa que pensa mal i faràs curt, junt amb un lèxic deliciós com: cunya-cuina, aqueta-aquesta, somera, capsot... Una molt bona feina doncs des del vessant de la llengua per part de l’autor.
L’obra parteix del viatge per terra, com un cargol, que fa Dolça per casar-se amb el comte. Es casarà vestida amb una túnica porpra de seda damasquinada, com feien les núvies medievals.
L’element carregat de simbologia que recorre el llibre és el fang, brutícia sí, però també renaixement, renovació, guarició, etc. I la dona es mostra en els vessants en què es podia moure en els segles XII-XIII, sotmesa a un marit dèspota, i que malgrat tot sabrà donar sentit a la seva existència.
La força narrativa rau en les rondalles que van creuant el llibre, i la bella Dolça esdevé, com el fang, el fil que va recosint personatges i text. Les belles històries medievals, plenes d’oralitat, tenen ressons del mite de Filomena i Procne i es barregen amb la llegenda del cor menjat, de Guillem de Cabestany, que va morir en mans de Raimon del Castell de Rosselló, i aquí el personatge que li robarà el cor a Dolça és Guillem de Guarda Sang.
No només hi batega l’amor cortès, la mort per amor, les històries del gelós, sinó que també Joan de l’ós, les bruixes d’Altafulla, el Pere Xic, la llegenda del Pont del diable de Martorell i d’altres rondalles d’Amades van conformant la novel·la.
El marc fosc, i poc conegut d’aquest període històric dona ales a l’autor per presentar-nos una Dolça (1095-1127), culta, delicada, valenta, que s’enfrontarà amb dignitat el càrrec, com ho va fer després del seu traspàs, Leonor d’Aquitània (1122-1204) que esdevindrà una dona també cabdal en el seu periple històric, i que va tenir més oportunitats que Dolça.
Amb el pretext de ser esposa d’un conte rude i salvatge, com ho devien ser la majoria de l’època, l’autor aborda temes com el lesbianisme, la violació constant del marit, l’assassinat de l’amant, que provocarà la mort de Dolça per inanició i enyor del seu amor i el d’una literatura provençal que encara es coneix poc al comtat de Barcelona.
Malgrat que la vida que narra A.Veciana és ficció, es recolza en espais i llocs que encara són ben presents, com la Torre del fang, situada al carrer del Clot, o l’Illa dels Maians -que molts coneixem gràcies al podcast del Bernat Dedéu- que era una illa de sorra davant l’antic port de Barcelona, o bé fets com la devastació de Manresa en mans de Muhàmadd ibn Àïxa, i l’autor aprofitarà aquest fet per donar ales a Dolça i fer-la actuar com una bona i astuta governant.
L’esclava almoràvit, que li regala el comte a Dolça el dia del seu casament, serà una de les grans generadores de contalles i històries que faran més amable la vida de Dolça i obriran al lector un imaginari narrat des dels ulls d’una dona d’una altra cultura, que serviran per distreure, però també per calmar consciències i fer-nos creure que un dia llunyà les nostres misèries es regiraran i florirem com una flor de panical, i de ben segur que en traurem algun ensenyament moral.
Sovint en la narració hi respira la música poètica de la rima, que trobem en algunes cançons que ens parlen d’amor i de guerra. I no podem oblidar la força epistolar que tenen les cartes que intercanvien les dues germanes, i especialment la darrera carta que escriu Dolça al seu marit, abans de morir, i ser enterrada a Pratdip, malgrat no en sabem res d’on és enterrada realment la comtessa.
L’autor la fa morir en un bell paratge amb el mar als peus on queda clar que parlem d’una dona valenta, lliure, amb dots de comandament, amb tendresa, capaç d’estimar i ser estimada, i que parlant del país que ja se sent seu pot dir: En aquesta terra sempre esperem i no fem...El país és la distància entre el que diem i el que fem, en aqueta distància hi ha la tristor, la malenconia, o la ira d’un comte que mana, però no prou, i carrega i descarrega amb els que sí que li acoten el cap quan crida. Cosa que no va fer mai Dolça de Provença, o almenys així ho ha imaginat A.Veciana, i que tant va fer per Catalunya amb el seu casament llegant-nos Provença.
