Una vida reflectida en una maleta.
Aquest llibre de Carme Rei Granger consta de set relats, en algun moment lligats entre sí, que ens porten a fer un viatge pel sXX. Partim del Pirineu i acabem a Nova Zelanda. I tot plegat, lligat amb un fil de seda que narra la història de la dona durant aquest període. Però encara és molt més que això.
Els relats esdevenen un mirall que es passeja al llarg del camí de les seves vides, dels seus entorns, dels seus moments vitals i les seves passions, les seves angoixes, il·lusions, desencisos ...I tot des d’una mirada lúcida que s’exposa des dels ulls de les àvies, les mares, les filles, les amants, les mullers, les veïnes... com un calidoscopi amb vidres femenins que reflecteixen una realitat sovint poc amable.
Els personatges, ben perfilats, els descobrim a voltes a través de la narradora, o dels altres personatges que els envolten. Els homes hi apareixen com un contrapunt, com una antítesi en el joc de relacions entre homes i dones, i palesen la manera de ser d’una època que va ser dura per a tothom. Estem doncs en un viatge iniciàtic que vius a través de les seves vides.
El teló de fons de les guerres (civil, europea, exilis, camps de concentració a la Catalunya nord, dictadures, penes de mort, impotència, dictadors- Hitler, Petain-...) va tenyint els pobles, les ciutats que formen la cartografia dels diferents relats, amb una tristesa que s’arrapa a la pell. Però la bellesa i la força que té la comunió amb la natura, a voltes salvatge i hostil i a voltes ordenada i tranquil·litzadora com un hort ben endreçat, ple de vida, també traspua al llarg de l’obra. La precisió en decorar les ciutats, els barris, les botigues, els bars i restaurants, al costat dels balls i cinemes del moment, fan del relat un mapa humà i proper que captiva el lector atent. I d’altra banda descobrim la llibertat d’estar en un lloc, lluny de casa, on s’hi respira un món nou, un retrobament amb si mateix. De vegades cal volar lluny per entendre el que tens a prop.
Els textos mostren un lèxic acuradíssim (a l’hora de parlar dels menjars, del Pirineu, de Barcelona, d’un altre continent) que respecta les variants dialectals i salva mots que s’estan perdent en el fons del temps. I tot s’acompanya d’una riquesa adjectiva a voltes planiana (enfistulada i endiumenjada), i amb frases fetes com (venir a vistes... Lo temps ho cura tot... el cap ple de pardals... Ara, de cop sobte...). I se salpebra amb pensaments i reflexions que ajuden a la construcció del caràcter dels personatges, que es posicionen davant de temes eterns com l’amor (en l’amor no n’hi ha d’indignació, sinó desencís per no ser estimat com un s’imagina), la ràbia, el desengany, la ingenuïtat, la impotència.
Per fer avançar l’acció a voltes es val del gènere epistolar i així el relat es fa amè, interessant i ens acosta el passat i el present. Les preguntes retòriques ajuden a crear una reflexió sobre allò que s’està narrant, aprofundeixen en el context i en com ho viuen els personatges. Són preguntes que ja porten en elles la resposta.
La música, especialment la clàssica, des de la inicial cita de Händel, fins a cantants d’òpera de Nova Zelanda, o la música popular d’Escòcia, o els Beatles... fan sentir el lector agombolat pels sons que curen les ferides de l’ànima. Escriptors (Theroux, Roth) o pintors (Hooper, Turner...), construeixen un mosaic artístic i literari que emmarca l’acció.
Som testimonis d’una època i d’un temps, el s. XX, que si és meravellós en alguns aspectes, ha estat un dels més violents de la història i on les persones innocents van patir històries terribles, profundament humanes, que observarem des d’uns ulls de dones diferents.
S’hi respiren grans clàssics, però, sobretot a l’inici, evoca en molts aspectes a Mirall Trencat (les persones, els arbres, els jardins, el món dels nens i el dels adults...etc)
En fi, és un goig, avui que anem tan mancats de tot això, retrobar-nos amb un estil narratiu ben construït, amb un domini de la llengua, dels espais que narra, dels ambients, i amb un lèxic, una gramàtica i una ortografia que malauradament s’estan perdent. Heu de gaudir d’aquesta bella i reflexiva lectura de CRG.
