Marc Gandarillas i Cotero
Quan era docent de llengua catalana per al curs d’accés al Grau Superior a l’IES Anna Gironella de Mundet (Barcelona), una vegada em va venir al cap una idea que, d’antuvi, podia semblar una mica esbojarrada: per a la propera classe, enllestiria un petit corpus de refranys i frases fetes que em servirien de fil conductor per ensenyar els continguts d’aquell dia. Vaig pensar que seria una activitat irrellevant, anecdòtica, d’aquelles que tots els docents hem fet servir alguna vegada per omplir un buit empipador en el temps d’instrucció. No obstant això, em movia un desig de provar alguna cosa nova que, potser miraculosament, pogués ajudar els meus alumnes a consolidar el tema del dia, el qual, si no recordo malament, eren els temuts pronoms febles en i hi (alguns manuals acostumen a referir-s’hi com a pronoms febles “adverbials”). Aquests pronoms, que no existeixen en el castellà modern (i sí, en canvi, en castellà antic: ende i y; o en francès, en i y; o en italià, ne i ci), són un maldecap per a molts estudiants (i, en general, parlants) de català.
En comptes de la típica classe magistral, aquell dia vaig decidir de començar la classe tot escrivint a la pissarra la dita següent: “Al seti de la guineu, qui se n’alça ja no hi seu” (noteu-hi el n’ i el hi, que hi vaig deixar caure com qui no vol la cosa). Tot seguit, a la manera socràtica, vaig anar demanant als alumnes si coneixien la dita. Aparentment ningú no la coneixia ni sabia del cert què volia dir, però tots van estar amatents a dir-hi la seva. Que potser tindria res a veure amb les oportunitats? De mica en mica, sembla que tothom a la classe en va treure l’entrellat. Al cap i a la fi, en alguns refranys, com aquest, els referents encara hi són ben vius (tothom a la classe sabia què era una guineu; potser això del seti, que en la varietat barcelonina ja és un arcaisme, els va fer ballar el cap una mica més, però al final tothom va ser capaç de treure’n l’aigua clara). Aquesta dita, tan simple, em va servir per explicar diverses coses. En primer lloc, el valor dels pronoms en i hi, d’una manera pràctica, “aplicada”. A partir d’aleshores, cada vegada que un alumne dubtava sobre quan s’havia de fer servir en o hi, jo em limitava a fer-los memòria d’“allò de la guineu”. D’altra banda, l’astúcia de la guineu també em va servir per explicar com es reflecteixen en l’escriptura les contraccions pronominals (és a dir, per què és se n’alça, i no pas *se’n alça). La dita també il·lustra un ús bàsic de la coma, el cas de les anomenades “topicalitzacions a l’esquerra” (és a dir, al seti de la guineu, que es reprèn tot seguit mitjançant les formes pronominals n’ i hi). Molts alumnes van ser capaços d’assenyalar un equivalent en castellà (el famós quien fue a Sevilla perdió su silla), i fins i tot una alumna, d’ascendència anglòfona, va gosar establir una mena de paral·lelisme amb una expressió anglesa que jo desconeixia.
A partir d’aquell dia, molts alumnes (fins i tot aquells que, curiosament, no es motivaven amb esquemes interminables de pronoms febles) em demanaven de començar la classe amb una dita, frase feta, frase cèlebre o similar. No cal dir que, en el cas dels pronoms febles, estaré eternament agraït a aquella guineu anònima, la qual, sens dubte, molts dels meus alumnes encara deuen recordar amb afecte. No obstant això, no sempre era fàcil de trobar la dita adient a cada situació. Si més no, no m’era fàcil a mi. A partir d’aquell dia, un parell o tres d’alumnes van començar a venir a la meva taula al començament de la classe per demanar-me que comencéssim la classe amb una frase que, com si es tractés d’investigadors incansables, havien trobat després d’una recerca àrdua (sovint, per “descobrir” l’equivalent d’algunes expressions castellanes, més esteses, feien servir l’Optimot, una eina fantàstica que recomano a tothom). Així, vam anar descobrint tots plegats que aquestes dites, sovint menystingudes i considerades arcaïtzants, en català molt sovint fan referència a la indústria tèxtil (p. ex., filar prim en algun afer; executar una acció fil per randa; o, fins i tot quan fa mandra, posar fil a l’agulla), entre d’altres àmbits que, sens dubte, han estat rellevants en la nostra història.
I vet aquí que encara tenim aquestes petites perles lingüístiques, unes dites que ens permeten d’explorar la història de la nostra llengua i de casa nostra, de copsar sentits originaris que el pas del temps ha anat esborrant en diversos graus, d’establir comparacions entre llengües. Unes dites que també ens permeten d’incorporar instantàniament al nostre vocabulari així que les sentim una vegada (quina meravella mnemotècnica, la rima entre guineu i seu, oi?). Unes dites que, al capdavall, ens permeten de fer les vicissituds de la llengua més atractives i menys complexes als ulls dels alumnes. Personalment, soc del parer que, en català, deu haver-hi gairebé (i pel cap baix) una dita per a cada situació. Avui dia, moltes d’aquestes s’han perdut; d’altres, ens sonen més habituals en la versió castellana, o bé les trobem “passades de moda” i ens estimem més no fer-les anar i “anar al gra”, potser per evitar malentesos o cares de desconcert. No obstant això, prou que mereixen una segona oportunitat, no trobeu? Un exercici divertit pot ser parar l’orella (al metro, posem per cas) i aplegar en una llista les dites que encara fa servir la gent gran. També és interessant observar-hi la riquesa existent en termes de variació i creativitat, totes dues característiques inherents al llenguatge humà (hi ha qui “mata dos pardals d’un tret”, i qui “mata dos ocells amb la mateixa pedra”, però, al capdavall, tots acaben fent el mateix).
