Marc Gandarillas i Cotero
L’altre dia em va caure a les mans —com aquell qui diu— un article escrit pel pedagog espanyol Miguel Ángel Santos Guerra, “Invitación al optimismo” (Aula de Encuentro, 15: 191-198). L’article se’n surt molt bé a l’hora de captar l’ambient de descoratjament que ja fa temps que plana damunt l’ensenyament. Santos Guerra aprofundeix en els orígens d’aquest malestar i aporta algunes claus que es poden aplicar a l’aula per mirar de pal·liar-lo. Probablement, allò que esperona l’autor a escriure un text tan revelador és la seva visió de l’ensenyament com un dels pilars fonamentals del benestar i el progrés socials.
Herbert Wells ja ho deia, que la història de la humanitat és, en realitat, el resultat d’una lluita constant entre dues forces antagòniques: l’ensenyament i la catàstrofe. Segons Santos Guerra, tot plegat comença per l’actitud del docent, el qual duu a les seves mans les regnes de l’esdevenidor d’una bona colla de col·legials (ja em perdonareu l’anacronisme terminològic). Al llarg de les seves vides, aquests adults “en potència” hauran d’anar superant les seves pròpies curses d’obstacles. Tot i que és cert que la majoria de les eines les aniran aprenent tots solets (sovint a còpia de garrotades, què hi farem...), també és cert que aquesta ànsia per aprendre i superar-se dia rere dia és, en gran mesura, inculcada pels docents, els quals acostumen a ser referents valuosos fins ben bé la postadolescència. Tot i ser éssers imperfectes i no tenir a l’abast totes les respostes, els docents sí que tenim esperit de superació (“si us plau per força”, ara es deuen exclamar alguns!); i aquest esperit sí que el transmetem als alumnes, fins i tot de manera inconscient.
Santos Guerra troba l’arrel de tot plegat en la mentalitat catastrofista que s’ha imposat avui dia (i que, potser, podria ser una conseqüència palpable de la desinformació o, encara pitjor, la sobreinformació). Malgrat l’expertesa psicopedagògica que pressuposem a tot docent, aquest catastrofisme també s’ha fet extensiu a l’àmbit de l’ensenyament. Tot i que, sens dubte, la tasca docent no pot anar mai deslligada de la realitat social (que, per cert, ara mateix no sembla gaire esperançadora), també és cert que tot contratemps duu associada una oportunitat d’ensenyar i aprendre; i, per tant, vist des d’aquesta perspectiva, en el fons es podria considerar positiu. L’autor remarca que aquest optimisme no té res a veure amb el conformisme i la ingenuïtat, sinó que es basa en la crítica (i l’autocrítica) constructiva, l’esforç, el compromís i, en definitiva, l’anomenada intel·ligència emocional. És possible que aquest article no ens expliqui res que no sabéssim, però alhora és innegable que ens dona un bon grapat de motius per a l’esperança.
