L’HOME PERDUT EN EL LABERINT DEL SEU MITE.
Llobera, és una jove escriptora, que ha publicat poesia, narrativa i també traducció. És doctora en Llengua i Literatura catalanes. Compta amb més de quatre llibres de poesia publicats i ha estat traduïda a l’anglès i l’italià. Ha guanyat diversos premis dels quals destaco el Premi Alella a Maria Oleart i el Premi Pare Colom d’Inca.
Avui parlarem de la 2a edició de la darrera obra poètica, Llibre de revelacions, publicat a La Breu edicions, que compta amb un pròleg de Tònia Passola, on mostra la seva mirada poètica personal.
L’obra està estructurada en cinc parts: alum, una pedra, llibre de revelacions-que dona títol al llibre-, guarden els segles, i temple, en total 47 poemes. Cada part està precedida de cites de diferents autors, entre ells la prologuista però també Ll. Solà, o la poeta i aquarel·lista rossellonesa S. Gay, el filòsof R. Callois, les poetes M. Zambrano o J.Bel. Tot referents relativament actuals, però crec que és especialment reveladora la cita de la poeta mística Lal Ded, del segle XIV. Veiem-ho!
L’autora ens ofereix un bell itinerari pels elements claus de la natura, que van tresquejant els versos, com fan les abelles anant i venint del rusc. Aquest passeig exterior, es mou per un espai recurrent que és el bosc, carregat de simbologia i de màgia,
parlen els arbres entre ells,
ens diu. Dins d’aquest imaginari prenen protagonisme l’escorça, la baia, l’ocell –de plomes i de vol-..., però no us penseu que es tracta de panteisme.
El món màgic del bosc,
remor d’arbres, el vent i els rostres invisibles...
t’omple de frisança, i de respecte, en sentir presències que no veus però que tu lector captes a través de l’autora.
La Boira, un altre element inquietant, embolcallador, protector, generador d’aquesta invisibilitat teva, però també dels altres, esdevé la imatge d’un camí vers el més ancestral.
Lligat al bosc apareix la terra,
una vall virtual originària,
amb la qual l’autora, amb un to mític ens recorda que primer vam ser fang, després va venir l’alè i amb ell l’esperit. Aquesta unió constant entre el tangible i l’intangible omple de bellesa, equilibri i harmonia el llibre.
I mentre llegim, el vent, s’esquitlla per les escletxes dels versos de manera de nou inquietant,
el vent, llebeig de tot enigma
Amb la terra, la presència constant de la pedra, símbol de la duresa, però també de l’adaptabilitat, ja que l’aigua la va amollant a la seva manera junt amb el pas implacable del temps.
L’aigua, també omnipresent, com a font, com aljub, com un roc de glaç, com una deu, com un gorg,
és l’aigua que sap llegir les fonts.
I amb l’aigua, la barca, ran de mar i una picada d’ullet a Joanot Martorell en el joc de paraules ran de mar...nostre amar ( juga com ho fa Tirant en conèixer Carmesina en la mar i l’amar).
Encara l’aigua, amb la presència de les dones d’aigua, en la gorga, i la dona bruixa en el conjur. Tot en la immensitat del bosc, on hi va creuant l’aigua, el foc, el vent, com elements d’un mapa que ens és proper, i que és entapissat d’herbei, de fulles, d’arbres i de flors:
la saviesa de les flors/ la violència de les ones
En aquest mapa d’espai i d’elements clau, hi hem de tenir ben present el pas del temps, sovint marcat per dos moments claus: el dia i la nit.
És un temps expressat amb belles metàfores de l’alba i el crepuscle,
silenci de les albes,
o bé,
nit estelada, càntic antic, ...antic foc
i també
les fulles dels segles em germinen a les mans
...nuesa d’instant.
O bé
els meus segles,
conscient que té un temps finit, o bé
guarden els segles,
que és el títol d’una de les parts del llibre. Fixeu-vos doncs com es val sovint del terme segles per parlar del temps, donant al concepte un aire de profunditat, d’eternitat.
No hem d’oblidar l’ésser que viatja pel laberint de la vida, seguint-ne dubtós els diferents camins que se li presenten:
camins... a la sàlvia dels teus arbres...
on els versos esdevenen la guia el missatge del camí, i són:
la memòria del propi trajecte.
Parlem d’un poema riu, doncs? Parlem d’un camí exterior que ens mena a un camí interior que a la vegada transcendeix la vida?
Crec que sí, i que la paraula, esdevé clau, profètica, llum, per expressar l’inexpressable.
L’univers, també és present en l’obra. Sembla que l’autora evoqui un correlat entre el planeta terra i la unió que l’empeny vers el transcendent, com una mena de viatge místic vers ella, i la seva poesia, com un pont d’unió entre els dos mons.
La presència constant de l’infinit, immutable, el paradís de substància infranquejable, aporten una mirada, que contempla amb ulls humans allò que voldríem entendre de l’espiritualitat.
L’infinit, incessant/conjunció.
L’etern que s’oposa al que és finit. I com una remor, als éssers més místics, més tocats per la llum, (il·luminats), se’ls dona la paraula.
És per l’autora, la paraula, la poesia, la pròpia il·luminació? És l’entrada al propi misticisme, a la pròpia espiritualitat? Jo crec que en part l’autora és val de la paraula i el vers per entrar-hi, com si fos aigua que es filtra en aquest baluard d’eternitat.
I a través de l’infinit es valora i es convoca la bellesa, del que l’envolta, al costat de la bellesa dels seus versos:
La bellesa embriagada,
la bellesa que es diu dia
la bellesa que s’acreix,
la bellesa que ens convoca/ inundant el fracàs.
Quan el lector arriba a la tercera part del llibre de revelacions que dona títol a l’obra, troba en l’encapçalament una cita de Lal Ded, això ens fa sospitar que entrarem en un terreny més esotèric, més profund, més interior i més proper a l’esperit.
Ho farem des d’una visió més contemplativa, més mística,... que ens porta a la recerca de la veritat del ser, i també a l’anhel de voler indagar cap on ens dirigeix aquesta part més irracional:
l’ànima té cos de paraula,
diu l’autora.
Potser ella, en els seus poemes, trobarà això que cerca a través de la paraula, que crec que per a ella esdevé l’alè de la seva existència, la manera d’expressar la vivència interior.
A les dues darreres parts ens acosta l’amor i la sexualitat, la descoberta de l’altre i llavors les mans, que han anat recorrent el poemari, ara i aquí, esdevindran protagonistes junt amb la pell d’aquest:
amor senzill d’estam, amor de cimalt -evocant la Victor Català-, amor de terres enllà, amor d’embriaguesa, amor de marges...
I ara, al costat, la naturalesa bategant, i l’espera de la presència de l’altre, llavors
grana la vida,
i en mig del bosc,
els cossos
que es naveguen tan ardents
i uns versos deliciosos com:
venien del jardí de les cent roses
vestits de reïna i de tardor
segellen amb una bellesa exquisida el miracle d’amar.
Tot això reforçat amb un escriure que es val de repeticions i d’anàfores, jocs de paraules, com darga i sarga, i les al·literacions que posen música a l’espiritualitat, a l’enigma de l’univers tan resseguit per les paraules dels seus versos.
Els poemes son breus, de vegades de tres versos, o de dos. El vers és curt, dens, intens.
L’obra s’escriu sempre en present i la majoria de verbs en primera persona del singular, elidint el “jo” poètic, però aquest hi respira. Alguna vegada usa l’imperatiu per donar una ordre al lector:
No oblidis...la saviesa de les flors
la violència de les ones...l’aire que respira...
No hi ha signes de puntuació, i hi senyoreja l’absència de majúscules, només la primigènia forma del significant, que res no et distregui del significat.
Per acabar, remarcar que la força de la seva poètica rau en el conjur de la paraula i de l’ànima, en la cerca de la vida primigènia, -com una pira funerària, símbol del retorn als ancestres-, en la troballa del vell arbre sapiencial, en la presència d’un buit que ho omple tot de sagrat, de bellesa abissal, de set de paraula, de desig poètic, de foc de la lletra,... d’una lírica, la de la Laia, que ho amara tot de veritat cercada en les pedres, en els magmes i els renís, en els boscos, i en les paraules. I tot impregnat d’una bellesa colpidora.
