...arrossegant renecs i fum de pipa...on ha anat a parar tota la vida?
Benvolguts lectors, avui us recomano una meravellosa antologia del poeta anglès Philip Larkin, traduïda per Marcel Riera, que ens va acompanyar en un espectacle sobre la poesia de Larkin, meravellós, tendre, impactant que van crear: August Garcia, Pep Garcia, Josep Martí i Pep Puig, i el van presentar entre d’altres llocs a l’Agricol de Vilafranca. La traducció de M.Riera de High Windows / Finestrals, que va editar la Breu, ens va omplir de màgia i de bellesa, mentre ens amaravem dels versos de Larkin.
Ara podeu llegir, perquè just acaba de sortir, l’antologia de quasi la totalitat de l’obra poètica, amb una edició bilingüe, com ha de ser. Un plaer per la nostra literatura tenir aquesta traducció d’una persona que estima i coneix la literatura anglesa i de manera especial Larkin.
La poesia d’aquest home que tots recordem amb ulleres de vidres gruixuts, un xic tímid, director de la Biblioteca de la Universitat de Hull, on l’imaginem tancat en silenci, absort en la seva obra, reconstrueix una realitat aspra com la de la desfeta de la guerra mundial, o la classe obrera i les seves misèries, amb una duresa colpidora, però també amb ironia, i de vegades amb exquisida bellesa, o bé amb una quotidianitat, ara feliç, ara amarga.
Els seus versos descriuen el paisatge d’una realitat decebedora, tenyida de ports, de molls, de vaixells vells i atrotinats, que solquen dòcils camins aquàtics. El mar, les gavines, les barques, però també els pobles camperols, l’herba verda dels prats, de vegades sense segar, vistos des de dalt del tren, on el seu ull viatger filtra l’ànima del que veu i del que llegim, mentre ens dirigim a qualsevol ciutat o a la capital, Londres, la gran urbs, els seus barris, la societat de consum, una vida pagant la nevera, el televisor, ambulàncies,... Tot com si el seu ull miop fes l’anàlisi lúcida, pacient i a voltes cruel del món en què va viure. Com si ell ho contemplés tot des de grans finestrals abocats a la realitat.
Aquesta força descriptiva, de vegades li fa omplir de preguntes retòriques els poemes. No n’espera resposta, sovint sembla que sigui la mateixa pregunta la resposta. Són tan contundents!
De fet, a Larkin, li agradava la fotografia i sovint en parla en els seus poemes “la distància d’una kodak”, i alguns, val a dir que semblen postals que han captat l’instant efímer, i esdevenen com una mena de diàleg entre ell i el seu entorn.
Els grans temes de l’existència humana ens acompanyen durant tota la lectura, potser el més fidel és el pas del temps, de presència sovintejada en els títols dels poemes i amb reflexions existencialistes extraordinàries: Només tens una vida i més val que no la deixis anar... Al costat de tot això, hi ha l’erotisme, l’amor, el desamor, la hipoteca, la malaltia, les dones maltractades, el sexe, els Beatles, Lady Chatterlay, la difícil etapa de la vellesa de la gent humil, sense recursos,... és colpidor com ho poetitza tot plegat, junt amb la música de Jazz, que li encantava, i amb l’alcohol marcant les vides misèrrimes, per evadir-se d’una realitat massa hostil. La vida amb majúscules.
En fi una exquisidesa poètica, amb versos llargs, propers a la prosa poètica, o de breus. De vegades amb un lèxic senzill, escatològic, colpidor o per épater una mica al lector, de vegades amb una sofisticació meravellosa.
Tot és doncs una extensa cartografia d’un paisatge proper, d’unes vides properes, i amb una gama de registres lèxics extraordinària.
Deixeu-vos corprendre pel gran Larkin i els seus poemes.
