L’udol de l’existència i la música silenciosa del cosmos
L’Empar Saéz és nascuda a Provença, a Pertuis, i actualment viu a Terrassa. És metgessa, especialista en Anatomia Patològica, poeta i activista cultural. El 2014 va guanyar el premi M. Rodriguez Martínez, Ciutat d’Alcoi, i el 2016 el 39è premi JM López Pico de Poesia. Forma part de l’organització del festival Rauxa- Setmana de la poesia de Terrassa-.
Però avui parlem del seu darrer llibre de poesia Òrbita, editat per La Garúa libros-Tanit.
Aquest poemari està estructurat en dues parts. La primera sota el títol de Minutíssima consta de vint-i-vuit poemes i la segona, Universum, de vint-i-dos poemes.
Òrbita, obre amb cites de Celan i del filòsof Bachelard, i la segona part amb les cites de la poeta amiga de Celan, I.Bachman, (traduïda al català per T. Pascual) i la poeta que aquest va conèixer al gueto R. Ausländer (traduïda al català per F. Formosa) on s’hi entreveu l’ull i la mirada de l’autora al voltant de l’univers que l’envolta i també la mirada introspectiva vers ella mateixa. I això ens serà dit a través de la paraula, entesa en el sentit més ampli i en el més restringit, tal com la diu en els versos.
Viatjarem immersos en l’espai, conscients que tot el que som i el que ens envolta, esdevé una comunió dins la matèria, dins l’espai infinit que ens limita i ens cobreix.
Des del primer moment guanyen protagonisme elements carregats de simbologia com les pedres (permanència, en front dels canvis biològics –vida-mort-, duresa, unitat i força), però també símbol de l’ésser, de la cohesió, de la comunicació entre l’home i déu, i també de la música petrificada de la creació.
L’obra aborda també l’anàlisi de l’existència, del que som dins el cosmos, i del viatge cap al propi interior. Des d’aquest punt de vista, la pell, esdevé protecció per mirar endins de nosaltres mateixos i a la vegada presó de nosaltres mateixos, la pell tibant que t’encarcera,...i per descomptat és la frontera del jo vers el cosmos: Anomeno i encerclo el buit/els límits són la meva pell./.../ Així s’uneix a la línia críptica de l’infinit. Aquesta reflexió la mena cap a l’empoderament d’ella mateixa: Cap ombra de la muntanya/ no em pot esclafar/ni cap riu de sang dessagnar-me. No oblidem les connotacions de la sang com element de vida, però si seguim amb l’anàlisi del perfil l’ésser humà hi trobem: Sento cops en les parets closes del pit, bella imatge que ens evoca el cor, i el cor dins del cos...un aleteig en l’enreixat d’ossos. Som davant una cartografia del cos, que no deixa de relacionar-se en la immensitat de la cartografia de l’Univers.
I la seva lírica avança, empoderada com se sent per la força del vers, i reflexiona a través de la pedra, encara, sobre la tasca poètica d’escriure: Avanço les pedres escrites...Avanço els dits cap al paper...els còdols del cor -pedra picant pedra- bateguen.
A mesura que el lector s’endinsa en la segona part del poemari, guanya força el fet de néixer, el pas vers l’existència, amb una corrua d’elements que ho testifiquen: Al principi fou el ventre buit, el no res encara, però l’uter anava parint un estel de fang, i de cop arribava, La primera llum/ la primera respiració rodava pel cosmos. Reprenem en aquí la sang com a portadora de vida Tallares el cordó umbilical/ A terra restava l’eix de sang.../ i encara recuperem la presència de la pedra...blocs de pedra fosca...els remenes...i componen un forat negre, gegantí...que res no destorbi/ ni interrompi la perfecta obscuritat del buit.
Tot el poemari és resseguit per la presència constant dels ulls, les conques, les pupil·les, la mirada. Ells han estat la porta al que ens envolta, però també han estat el punt de llum que penetra i et colpeix i et guia vers la reflexió profunda del que som, d’on venim, d’on anem, del viatge vers el corpus col·lectiu que ens envolta i ens conforma. L’infinit vibra dins els meus braços. Quan retornem per sempre al cosmos, et fas soluble en l’espai i t’hi integres per sempre...Sense forma, buida i esventrada,/ ets soluble en l’espai.../ concert silenciós de matèria/ retornada de l’intangible...Tot això ho descobrim al costat d’elements bíblics, com la creació del món, o bé el fang de l’existència, ( vida en el fangar), el propi camí de la vida, el pas del temps, la força del vent, ( tot coincidia en un punt/ de venteguera...) el blau de l’aigua perforable, un element més de la vida...
Som doncs davant del diàleg amb ella mateixa, que va recosint l’anatomia del cos i de l’univers, amb les seves òrbites fidels. Sembla com si, a la manera de Pitàgores, escoltés la música celestial, que només ell podia sentir, perquè els astres eren perfectes i perquè ells en moure’s feien, doncs, la música perfecte. Tot i que en els nostres dies diríem que en el buit només hi ha silenci, que no s’hi propaga el so, malgrat la discussió actual sobre si realment l’univers és buit. Crec que, a banda de les diferents teories, l’autora capta l’essència de la música de l’univers en els seus poemes.
Per anar acabant, dir-vos que un fil finíssim, com si fos de seda, o bé com si fos una tija primíssima, va teixint d’encant aquesta immensitat infinita del que som i d’on som, amb un element ple de bellesa, de llum i de color, les flors: Flors il·leses a les mans..., que ressegueixen el text amb timidesa ...una flor implora/ la bellesa/ immarscible de l’univers.
L’autora construeix el seu text amb la presència mínima, només l’estrictament necessària, de signes de puntuació, i també amb la brevetat de l’estrofa, o l’estructura de falla en molts poemes, al costat d’alguns poemes en prosa. Tots plegats omplen de rabiosa força i actualitat el missatge poètic que ens vol donar. Crec que vol que sentim l’udol de l’existència i la música silenciosa del cosmos en cada paraula i en cada vers del seu llibre Òrbita, que ens omple d’ínfimes eternitats com la vida mateixa.
