Endreces la llum per copsar-ne el sentit...

Desordir la paraula que transita...

La Susanna Gonzàlez Turigas, filòsofa i poeta, ens ofereix un nou poemari acompanyat d’un epíleg de M.A. Massanet, i publicat a l’editorial Tèmenos.

El llibre està estructurat en tres parts. I d’un pòrtic i un pòstum, que obren i tanquen l’obra.

Si us fixeu en el títol veureu que ja hi respira un aire d’universalitat, de no deixar ningú a fora, de fer-nos arribar que tothom forma part d’aquest tot poètic, cadascú amb la seva veu, amb totes les veus.

Des del primer moment ens introdueix en els grans eixos del llibre: La llum que impregna el llibre, entesa com la imatge de la saviesa, (sofia) de la resplendor que ens acosta a l’ésser suprem, si voleu déu en termes del cristianisme. De l’altra la llum amararà els versos, ja sigui com aurora, ja sigui com la llum imprescindible de l’art gòtic travessant la rosassa de l’església . Tota llum indica un camí, vers el saber, vers un mateix, ves l’altre. El camí es fa present de manera insistent en les tres parts de l’obra, i anirà prenent diferents noms: viaranys, llambordes, enforcall, o bé el camí que es dibuixa en el cel: l’estol que migra... Sovint perduts en la vida cerquem la llum, la perseguim, en el camí, en els vorals, com una promesa d’un món millor. 

Un altre eix central, per mi, és el so, entès de manera molt àmplia. En aquí abasta des de la polifonia de les veus, fins el crit d’alguns poemes. Un crit  de patiment, d’opressió, d’alliberament, que ens evoca el quadre expressionista de Munch. Eternament lligat al so hi ha la parla, amb el rerefons del llibre dels llibres, La Biblia i la història de Babel, la de l’ambició humana que ens porta a la confusió de les parles com un càstig diví. La no comprensió, la no entesa ens pot portar al mal, a la discòrdia,...       la carícia és fulla de katana/ de tan subtil, l’estrip... però la SGT va més enllà en aquets concepte que el de la pròpia paraula. Ella ens acompanya vers la reivindicació subtil del silenci per arribar a la comprensió d’un mateix i del sublim. Es valdrà de termes com la mudesa, el paisatge mut, l’afonia, l’afrontar-se a la parla del silenci. Cada cop t’exigirà més lector per seguir-la en la profunditat de la seva poesia, i en el viatge cap a tu mateix...ens deurem la parla dels silencis, cosa imprescindible per a construir-os, reconstruir-nos a nosaltres mateixos, d’aquest patiment existencial. 

Podríem dir que la SGT pertany al grup de poetes que construeixen el seu corpus literari arrapats a la pell. La seva és una poesia en què la presencia del cos es fa imprescindible per fer-nos observar el missatge profund de la cartografia del cos al servei de la idea. Agafa una força  especial l’ull i per extensió, la pupil·la, la mirada, l’ull esbiaixat que juntament amb la oïda esdevindran imprescindibles per arribar a aprehendre el missatge de l’obra. Mirar, les conques buides, la ceguesa, els ulls clucs, ens evoca la idea de Plotí, que considera que és per l’ull on entra la llum (sofia),  i des de l’ull entenem i comprenem l’essència del món que ens envolta. I ben lluny d’ell, en l’art, Magritte, autor del realisme màgic, en qui veiem que l’ull esdevé la part més important del cos humà, i per ell és la unió entre el món interior i l’exterior.  I crec que la SGT beu d’ambdues influències.  És doncs, a partir de l’ull que veiem la realitat que ens envolta, i la seva essència més profunda, per això ens cal...Desnuar els ulls... Potser no amb tanta força, però també amb una certa presència, el gest, que recorda el domini que en tenia A. March, també traspua en aquest llenguatge del cos que ella conrea. Desfermar el gest... 

Altres temes que flueixen en els versos són el dolor, que en algun poema es veu en el llenç on s’hi reflecteix la cara de Crist, evocant-nos el Sant Sudari que es troba a la  catedral de Torí; El desig,  Identificar-se amb el desig...; La mort, camí cap a la posta, -que no deixa de ser llum- / un lloc on anar, una promesa...; El temps, que marca la clepsidra, ...que es contrau...de la mateixa manera que ho fa el seu vers, no hi ha res de superflu, l’ha anat comprimint fins a trobar l’essència de cada mot. En el temps també s’hi fa un lloc el record, que tancarà el poemari. També altres elements a tenir en compte, són l’aigua, que apareix en el bateig, en el naixement, oposada a la cendra que ens recorda que som pols d’aquest univers i que aquí retornarem. Però també l’aigua del riu, del torrent que arrossega els còdols...que s’aboquen en el delta del record, o bé el fang, l’argila, el vent, que no són altra cosa que els quatre elements de la natura, que són vida i que sustenten la universalitat del poemari.

La SGT, no s’adreça un lector passiu, ella el cerca en la presència constant del tu, i n’espera una implicació, una actitud analítica i activa vers els seus versos. L’alteritat, és interpel·lada constantment en l’obra.

Les metàfores empoderen l’obra, fent-la més bella, però a la vegada més profunda:  La música regalima columnes avall;  ...Empeltant-se de temps...lletreja la nit/  tancada a la carn...; El cel cau a plom/ desmembrat,... O bé les antítesis, que cobreixen l’obra de constants oposicions. Predomini o subordinació, ferida i remei, contradicció i sentit,...de vegades són properes a la paradoxa, el terrible i el bell.

El lèxic té connotacions judeocristianes que formen part de la nostra cultura ancestral i d’aquesta universalitat que us deia al principi,...la insistència prolífica / d’una lletania

Les frases sense verb esdevenen una corrua de mots poderosos, de vegades la força dels adjectius, molt potents, sacsegen de tal manera un lector indefens davant la força dels mots, que li cal ...Desordir la paraula que transita...

I conclou aquest poemari reflexionat sobre l’acte d’escriure, de compondre els silencis, des del vent, des de la llum, des de l’aigua i dels records, en el fons des de l’essència de la vida i del lament metafísic que respira en l’obra.