Un estudi publicat a la revista internacional de paleontologia Historical Biology, i liderat per en Josep Sanjuan del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà de la Universitat de Barcelona (UB), en col·laboració amb altres investigadors, entre els quals Carles Martín Closas, veí de Sant Llorenç d’Hortons i membre de l’Institut d’Estudis Penedesencs, ha permès caracteritzar alguns paràmetres dels llacs que, durant el transcurs del Miocè, ocupaven les depressions del Penedès i Garraf, que en aquell moments estaven parcialment ocupades pel mar. Alguns d’aquests llacs són força coneguts, com el dels Casots (Subirats) on s’hi ha trobat una rica fauna de vertebrats fòssils.
L'estudi ha permès caracteritzar alguns paràmetres d’aquests paleo-llacs, com la profunditat, la salinitat o el trofisme de les aigües. Aquests factors s’han determinat principalment a partir d’un grup de plantes aquàtiques, els caròfits, conjuntament amb dades aportades per altres marcadors biològics tant animals com vegetals.
El llac dels Casots es va desenvolupar durant l’òptim climàtic del Miocè mitjà fa uns 16 milions d’anys. Es tractava d’un llac litoral d’aigua dolça molt poc profund i d’aigües riques en nutrients (mesotròfic a eutròfic). D’una edat molt similar, però una mica mes al sud-oest, el llac de Vilobí del Penedès es va desenvolupar en els marges de les salines o basses evaporítiques que van donar lloc als coneguts dipòsits de guix d’aquesta localitat.
Aquest llac va ser inicialment poc profund, sotmès a freqüents dessecacions i amb una salinitat d’entre el 20 i el 40‰, com ho marca l’espècie de caròfit Lamprothamnium papulosum, que encara té representants actuals. No obstant, posteriorment, el mateix llac va esdevenir més profund, d’aigua dolça i oligotròfica i va hostatjar una rica flora de caròfits.
Finalment, en el Garraf, prop de Vilanova i la Geltrú, s’ha trobat registre d’altres llacs més moderns, de fa 13 milions d’anys. Aquests eren també llacs litoral d’aigua dolça, però a diferència dels llacs litorals del Penedès eren d’aigües més estables, profundes i alcalines.
Tota aquesta varietat fisicoquímica dels paleo-llacs del Miocè del Penedès i Garraf fa pensar que aquests ambients van contribuir de manera significativa a la biodiversitat d’aquell moment, malgrat que fins ara hagin estat poc estudiats a Catalunya.