No hi ha un amor més gran que donar la vida pels amics
Joan 15:13-17
En aquesta oportunitat intentarem reflexionar entorn del concepte d'“amistat” des d'una perspectiva filosòfica que ens permeti comprendre com és possible el vincle amistós en una societat que ha abraçat fortament l'individualisme rapinyaire i la pèrdua (gairebé total) d'atenció que ens prestem els uns als altres.
Les aportacions de la filosofia podrien ser interessants des d'un punt de vista pedagògic, considerant que la formació dels nostres infants sobre l'assumpte de l'amistat podria estar travessada per la recerca del clar discerniment entre vincles mútuament beneficiosos i desinteressats i dels que es donen únicament per una finalitat utilitària de conformitat amb un fi pragmàtic concret.
En aquest sentit, Aristòtil (384-322 aC) ens va llegar una guia senzilla sobre aquest assumpte, distingint almenys tres tipus de relacions socials vinculades a l'amistat. En primer lloc, ens diu que l'amistat utilitària respon estrictament a un interès particular o mutu, i la durada i la qualitat dependrà de la consecució o no dels objectius proposats entre les parts. És interessant explicitar aquest aspecte perquè al moment d'avaluar les amistats hem de tenir clar que el fet de tenir assumptes en comú no ens obliga per res a sostenir perllongadament un nexe amb una persona. Això sí, les dues parts han de tenir clar que es tracta d'un acord pràctic amb vista a la consecució de fins, altrament podrien haver malentesos.
En segon lloc, Aristòtil ens esmenta el tipus d'amistat que ens causa plaer, goig, diversió o simple grat mitjançant la companyia circumstancial de certes persones. En aquest cas puntual passa gairebé el mateix que a l'amistat utilitària: un cop acabada l'experiència satisfactòria, generalment pel context i la maduresa de les persones, es conclou l'amistat com a tal. Vam dir prèviament “maduresa” perquè no a totes les persones ens passa que ens diverteix el mateix durant tota la vida: haureu pogut apreciar que hi ha persones que riuen dels mateixos acudits o gaudeixen de la remembrança de les mateixes anècdotes, sense importar l'edat o el pas dels anys, mentre que altres van mutant els gustos amb el temps. Més d'un de nosaltres hem tingut amistats a l'adolescència que ens han fet passar moments meravellosos, però en mirar enrere ens adonem que va ser una amistat circumscrita a un moment determinat de les nostres vides.
Finalment, el nostre filòsof ens indica que el model més important d'amistat és aquell que està guiat per la virtut i es va formant mitjançant un esforç mutu (recíproc) en vista clares a la recerca de l'excel·lència (areté). En altres paraules, es tracta de la construcció d'una relació que ens fa ser millors, individualment i comunitàriament simultàniament. Aquest tipus d'enllaç només és possible mitjançant l'honesta prudència que permet que ens valorin de manera equànime com nosaltres també apreciem els altres: és el miracle de sentir alegria genuïna pel benestar i l'èxit d'un altre ésser que, alhora, espera sentir el mateix per mi.
Evidentment, el concepte d'amistat està estrictament lligat al de felicitat perquè comptar amb el privilegi de la bona amistat -que no té res a veure amb la quantitat, sinó amb la qualitat de les relacions que es van entaulant a la vida- apunta necessàriament a la recerca mancomunada duna vida plena (bé comú, bàsicament). Com deuen haver pogut apreciar, això de l'amistat transcendeix el simple contacte amb una persona o més, sinó que és la base de tota construcció comunitària: una societat que no sap construir amistat mai no podria llavors constituir-se en “poble” o “nació” mentre que el conjunt dels vincles estarien destinats a regir-se per un utilitarisme extrem que ens ha col·locat en un punt en què absolutament tota exigència vol convertir-se en dret al mateix temps que tota obligació és considerada un atropellament reaccionari.
Igual que tot allò que val la pena a la vida, l'amistat és fruit d'un procés pedagògic que s'ha de cultivar des de la infància, ja que representa un aprenentatge fonamental perquè els nostres fills siguin capaços de percebre als altres part d'allò que valoren de si, però també allò digne de valorar per fora del seu propi ego i siguin críticament capaços de “classificar” aquests vincles al moment d'enfrontar la realitat en companyia d'aquelles relacions socials que s'estableixin criterisament al llarg del temps.
Ara bé, podem mínimament concordar que actualment estem travessats per una virtualització de les relacions socials, intervingudes particularment per l'individualisme promocionat intencionalment que ens ha fet creure que “l'altre” és simplement un dipositari del nostre relat i emocions, impedint almenys un esbós de diàleg assenyat en què “l'ús” de l'oïda dels altres s'ha tornat una obsessió insuportable: no han notat que cada vegada amb més freqüència la gent només parla de si mateixa i de la seva circumstància, mostrant un desagradable desinterès explícit per qualsevol circumstància que us resulti externa, tot i tractant-se d'un vincle amistós o familiar?
Quina mena d'amistat és possible sense diàleg? Com sabem bé, el diàleg no és la simple i vana conversa circumstancial, és el coneixement a través d'un vincle que requereix la participació activa i coherent de més d'una persona. Amb quants individus tu pots tenir aquest tipus de comunicació? L'obsessió de voler ser vistos i escoltats ens ha portat a un límit patètic en què és explícit i vergonyós el desinterès profund que demostrem per l'aprenentatge mitjançant un diàleg constructiu amb un altre ésser humà. El que és paradoxal és que enmig d'una autoatomització semblant a la qual ens hem sotmès voluntàriament, acudim a “ajudes” externes que ens indiquin mitjanament el camí o ens ofereix eines de socialització: no és casual del boom editorial de peces d'autoajuda que se centren específicament en la teva persona individual però que obliden categòricament una cosa fonamental, que és que l'eix hauria d'estar posat a “l'altre” amb el qual jo també em constitueixo. Evidentment, aquest tipus de manual d'instruccions farcit de receptes màgiques destinades a una massa amorfa de persones (perdent totalment de vista les vicissituds que ens fan ser únics) si bé no ha donat resultats per millorar la nostra forma de relacionar-nos, ha brindat una mena de consol i esperança individualista que té la mateixa vida útil que un iogurt amb fruites.
En temps no tan llunyans, els consells venien donats de xarxes socials de carn i ossos conformats per amics presencials, pares, germans i veïns. La sociabilitat que havíem aconseguit, sense pantalles ni likes pel mig, garantia de certa manera que un tingués empara davant algú proper. Quan l'individualisme va començar a arrasar el terreny d'aquesta sociabilitat comunitària i les relacions es van anar virtualitzant, les persones van començar a perdre el benefici bonic de disposar de la companyia d'un altre mortal amb qui poguéssim plorar, demanar un consell, confessar una situació personal que ens o gaudir d'una companyia mútuament virtuosa alhora que comencem a buscar salvavides externs: professionals de la salut mental o consells de desconeguts mitjançant llibres d'autoajuda.
No estaria malament recuperar el valor de l'amistat mitjançant el diàleg fructífer i vàlid, però això implica, com tot el que és bo i necessari, treballar pedagògicament amb els joves fent èmfasi que els vincles socials significatius demanen una inversió de temps i de summa atenció darrere d'una recerca permanent de la felicitat i no en l'obsessió de la immediatesa de novetats que ens brinda l'univers dels objectes reals i virtuals, els quals es conquisten amb el simple fet de la compra, mentre que l'amistat depèn de factors estrictament racionals, emocionals, afectius, comunicatius i fins i tot vitals.
A diferència del consum emocional que respon a la innecessària premissa consumista de complir les experiències imposades per figures mediàtiques, l'amistat respon a una aposta per una construcció de sentit existencial que ens permet seguir endavant, en companyia significativa, quan tot sembla estar perdut. En temps en què absolutament tot vol vendre's com una construcció social arbitrària, la filosofia no alineada amb discursos globalitzants ens convida a un doble moviment: retornar a l'origen del significat d'“amic” com un altre que es constitueix amb mi vitalment per un vincle d'aprenentatge mutu i beneficiós, com també esmolar el llapis de la crítica el moment de reflexionar entorn de la crucial diferència entre companyia real, amistat i virtualitat en temps en els quals ja no és senzill distingir a “els altres” l'avatar que es mostra de la persona que s'hi amaga.
