"El que és innecessari, encara que costi un sol cèntim, és car"
Séneca
Quan Zenón Elea (490-430 a.C) ens deia que havíem de viure “conforme a la natura” no es referia gens a l'hàbit postmodern i progressista que abraça arbres pensant que així evita la contaminació, o les pràctiques de no banyar-se o rasurar-se, ni encara menys l'abandonament de la possibilitat d'accedir a més anys de vida mitjançant la vacunació preventiva davant de malalties letals. Als estoics els interessava comprendre quin tipus d'ésser és l'ésser humà en la seva pròpia particularitat: què és el que ens fa únics i en què ens diferenciem d'altres éssers? o bé per què som l'únic ésser que es pregunta pel seu ésser?
Friedrich Nietzsche (1844-1900) a Veritat i mentida en sentit extramoral ens dirà que el nostre tret distintiu és haver inventat la veritat (a la qual interpreta com a “error útil”). Però els estoics van assenyalar que allò que ens fa ser fonamentalment el que som és el nostre tret de “ser social” que té capacitat de raonar. Dir que som “socials” indica que per més que puguem sobreviure pel nostre compte de manera individual, amb moltíssimes dificultats, només és possible la prosperitat en el marc de la convivència comunitària. És mitjançant el contacte permanent amb altres, la interacció i el raonament que podem començar a comprendre'ns primàriament com a éssers. Ara bé, el fet que tinguem la possibilitat de raonar no implica necessàriament que ho fem de la manera més correcta i eficient.
Havent considerat aquests dos aspectes propis, la nostra sociabilitat i la nostra capacitat de raciocini, és que podríem esbossar lentament que una “bona vida” és aquella en què som capaços d'aplicar la raó per prosperar en una comunitat. Una vida humana que val la pena és aquella en què es va decidir no renunciar a la raó per dissociar-nos de la societat, sinó més aviat tot al contrari: no és concebible cap dignitat atomitzant en ser individual del seu ésser col·lectiu, justament perquè la prosperitat d'un impacta necessàriament al benestar de tots.
Res del que precedentment assenyalat és comprensible si no encarem primàriament el que tant Aristòtil com els estoics comprenien com a “ètica de la virtut”, que no és més que la faceta moral de l'individu inserit en una societat que mou la completesa de les seves decisions mitjançant qualitats que li són intrínsecament pròpies: aquesta “bona vida” que esmentem recentment no té res a veure amb el nivell de consum de béns i serveis, sinó amb la recerca permanent d'una vida que s'inclini a la felicitat autèntica (no només al goig).
Per exemple, per a Aristòtil la virtut és el suport de les millors accions i passions de l'ànima, que ens predisposa a realitzar correctament els nostres actes i ens condiciona a obrar bé, d'acord amb la raó recta, la qual és possible únicament mitjançant una disposició que és intel·lectual i alhora moral, anomenada prudència. Aquesta última és la responsable de conciliar el nostre coneixement amb les nostres accions de manera proporcionada, és a dir, coherent: fer allò que diem als altres que han de fer i dir que cal fer allò que realment fem. Sembla un embarbussament, però bàsicament és una interpel·lació moral perquè no siguem hipòcrites i deixem de dir als altres que facin coses que nosaltres no fem o fem el que nosaltres mateixos, boca per a fora, diem que és correcte fer.
Com heu pogut apreciar, aquesta ètica de la coherència és una forma de vida contrària a la tan ponderada moral de doble estàndard que imposa als altres regles que portes endins no es compleixen (no crec que calgui donar exemples d'això, tots els que hagin pres la decisió de llegir aquestes línies saben perfectament què se sent quan ens discursegen amb l'ètica de l'austeritat personatges que tenen majordoms, xòfers, xefs, secretaris i ajudants diversos, pagats amb contribucions al fisc).
Davant la pregunta “per què llegir els estoics avui, en ple Segle XXI?” cal indicar que aquest enfocament de la vida ens assenyala que hem de millorar com a persones si pretenem viure en una societat mitjanament equilibrada. Per als estoics, si bé la formació intel·lectual i moral és un procés de reflexió i hàbits individuals, és inconcebible el primat d'un individualisme moral que exigeix tot dels altres sense importar allò que hom faci. Aquest tipus de lectures ens permeten ser crítics d'una cultura que ens vol fer creure que qualsevol caprici pot convertir-se en dret i cap obligació és digna de ser respectada darrere d'un bé comú en el qual s'intenti equilibrar la balança de les injustícies innecessàries, fruit de l'abandó voluntari de pensar i de participar cívic i compromès.
Ara, si bé és cert que Epicur (341-270 aC) va posar molt èmfasi en la importància de l'amistat i en les relacions, la seva meta era bàsicament minimitzar el dolor a la vida. Una lectura ràpida i incorrecta en pot indicar que els epicuris eren hedonistes, amants del plaer i la vida llibertina, però per descomptat que no era així. Intentaven evitar el dolor mental i físic, i per aconseguir-ho, el seu consell era evitar involucrar-se massa en la cosa pública (política), ja que les relacions socials pròpies d'una manera o altra acaben causant dolor, traïció, decepció i frustració. els sona familiar?). Ara bé, com sempre he sostingut a gairebé tots els meus escrits, de poc serveix evitar el dolor intentant aïllar-nos del món quan és, justament, aquest allunyament de la societat el que ha produït que legions d'idiotes ens governin i ens causin tants pesars (recordem que idiotes, del grec, es refereix al ciutadà que no s'ocupava de cap assumpte públic sinó només de les seves pretensions i interessos privats).
Com es pot apreciar, les lliçons dels estoics ens indiquen dues vies que conflueixen en una autopista central: conèixer-nos a nosaltres mateixos de manera cabal, ser autònoms i autosuficients, formar-nos en virtuts i ser coherents amb la nostra naturalesa racional i, simultàniament, exercir aquestes virtuts darrere d'una vida social que, si bé mai no serà perfecta, ha de tendir sempre a un bé comú. El “viure millor” a què es refereixen els estoics no té res a veure amb el “salvi's singularment qui pugui”, sinó que representen una sèrie de pautes de pensament i conducta, una invitació a la “bona vida” que no ens asfixiï ni ens tregui les ganes de trobar sentit a la nostra existència (i vaja que en té).
