“Tota la vida d'aquelles societats on prevalen les condicions modernes de producció es presenta com una acumulació immensa d'espectacles. Tot allò que una vegada va ser directament viscut s'ha transformat en mera representació”
Guy Debord
En prèvies ocasions ens hem expressat al voltant de l'afectivitat circulant i regnant del nostre segle, caracteritzada per una “empatia envoltada de cel·lofana de 08 bits” per referir-nos a la superflua i fictícia forma que hem optat de voler i fer-nos voler mitjançant una realitat virtual on tots participen per ser vistos però rarament per interactuar amb sentit. Però avui ens interessa aprofundir, paral·lelament, sobre un aspecte fonamental que val la pena ser tractat: el valor incommensurable que en els nostres dies té la privadesa i l'anonimat davant de la cultura de la permanent i insuportable exposició constant.
A la seva obra "La societat de l'espectacle" (1967), l'escriptor, cineasta i filòsof Guy Debord (1931-1994) exposa clarament un model de vida que s'instal·la a les societats occidentals des de començaments del segle XX. Bàsicament, el que el nostre pensador ens va voler expressar és que vivim en un teatre existencial amb forma de pantalla on el sentit d'existir depèn directament de l'exposició i la “necessitat” de ser vistos tot el temps. La traducció ontològica del que acabem d'expressar seria “si no em veuen, no existeixo” (pensar que veníem del “penso, després existeixo”, ja es veia un fort declivi de l'horitzó de sentit). En aquest tipus de discórrer existencial, no importa tant allò que un pensa o fa, sinó allò que es projecta en una representació que ha de ser digna de ser vista i gaudida.
Pot semblar-nos que el plantejament de Debord és exagerat, però, estimats lectors, si es prenen uns instants, suspenguin provisoriament la lectura d'aquest humil article, preneu el vostre mòbil, obrir qualsevol xarxa social que es trobe instal·lada i comencin a lliscar el vostre dit índex cap a a dalt a la secció “notícies”: trobareu informació personal i íntima de més de 300 persones que voluntàriament han decidit mostrar absolutament tots els racons de la seva intimitat gratuïtament. La suposada excusa de l'ús d'aquests dispositius és “posar en contacte” o “conèixer” les persones, però jo els pregunto, es coneix realment una persona mitjançant una xarxa social? El que no em queda dubte és que coneixereu on se'n van anar de vacances, a quin esdeveniment cultural assisteixen, on i què mengen, com vesteixen i on compren el que usen, amb qui es relacionen i qui admiren, però qui són, ho dubto seriosament .
Potser heu sentit a parlar del “panòptic”, ja que en posar-se de moda la lectura d'un pensador en una època determinada, ressorgeixen alguns conceptes i juntament amb tal renéixer, acompanyant milers de noves i liquades reinterpretacions. Un panòptic és un tipus d'estructura carcerària ideada pel jurista i filòsof anglès Jeremy Bentham (1748-1832) que tenia com a finalitat aconseguir un control total de vigilància en una superfície determinada, instal·lant-hi al centre una mena de torre que els permeti als guàrdies tenir visibilitat completa i clara sobre cadascuna de les cel·les dels reclusos. La idea va revolucionar l'arquitectura no només de les presons, sinó també de la majoria de les construccions d'ús públic (jutjats, escoles, consultoris mèdics o hospitals, etc.) i fins i tot es va incorporar al disseny de les pròpies llars dels ciutadans. La utilitat específica del panòptic se centrava en la capacitat de veure sense ser vist, de vigilar qui no sap que està sent vigilat, ja que si bé tots sabem que hi ha llocs d'observació, mai no veiem la cara del qui observa.
Ser vistos sense veure el que ens veu ens produeix una sensació de vigilància permanent i d'alerta davant aquest desconeixement que tenia la funció de causar el seu temor corresponent per evitar qualsevol tipus de comportament indegut. Ara bé, el que ens interessa avui mitjançant aquesta breu reflexió és que puguem veure com hem passat de viure entre dispositius de vigilància a ser nosaltres mateixos els proveïdors d'informació i autovigilants al servei de mega-corporacions que ens venen el dispositiu per entretenir-nos però que en el fons és una màquina de produir informació i dades mitjançant l'exposició voluntària dels nostres "perfils".
Més enllà del pur narcisisme que representa estar penjant fotos de la nostra vida íntima permanentment a les xarxes socials, és interessant avaluar el que perdem en la dinàmica malaltissa que representa la vida del maniquí vivent. El que es protegeix i no es mostra és valuós, digne de respecte i fins i tot sagrat, mentre que el que s'exposa gratuïtament és sempre tema de tema de tafaners i font de banalització massiva d'una horda de desinteressats amb el poder d'opinar. Pensar que la meva vida no té sentit perquè no és vista per estranys totalment desconeguts és el mateix que pensar que si tanco els ulls deixo d'existir. Si assistim a un partit de qualsevol esport, se suposa que és per veure l'espectacle, ja sigui en solitari o en companyia, però sembla que l'experiència cultural només té sentit si la miro mitjançant una càmera que comparteix en viu i en directe amb tothom els meus contactes el que estic apreciant. Els pregunto amb sinceritat, té cap sentit donar a conèixer a un miler de desconeguts la meva ubicació geogràfica i la plena vista del que estic realitzant? És real l'experiència quan està tan tamisada per representació pictòrica que creem nosaltres mateixos perquè els altres vegin allò que estic veient?
Per fi, sembla que no podem superar la caverna que Plató va utilitzar per explicar tants aspectes fonamentals de la vida, el coneixement i el sentit de l'existència. Viure de l'ombra que produïm per als altres és exactament el mateix que ser esclaus de la nostra pròpia ombra, creada permanentment amb filtres i stickers, l'única finalitat dels quals no és dir “això sóc jo” sinó més aviat “això és el que jo vull que tu creguis que sóc jo”. Reprenent amb la motivació fictícia de les xarxes socials: això és conèixer gent? Quina sorpresa es portaran diàriament centenars de milers de persones quan corroboren que l'ésser humà que tenen davant la taula no té res a veure amb el personatge exposat a la pantalla del mòbil. La gent real té poc a veure amb la ficció representada que es presenta als feed's ia les històries musicalitzades de les xarxes socials.
Per corroborar això només en tinc prou amb assistir a la sortida d'una escola esperant que la meva filla acabi el seu horari escolar: no menys de 80 pares i mares, un aturat al costat de l'altre, tots amb el coll inclinat cap a una pantalla i ningú dialogant amb ningú, ningú coneixent ningú; ningú sabent qui és ningú. L'alienació que es produeix és tan gran que hem preferit conèixer el perfil digital d'una persona abans que haver de xerrar tediosament personalment amb ella. El nivell d'abstracció i d'individualisme que representa l'abandonament de la vida social real i concreta ens ha portat justament a trivialitzar la nostra existència i la dels altres d'una manera que causa espant i por: si et passa alguna cosa i ho publiques, rebràs reaccions i comentaris; si et passa alguna cosa al carrer i necessites ajuda, rebràs silenci: en fi, ens estem convertint en ciutadans antisocials atomitzats i subjugats per presons amb panòptics que nosaltres mateixos instal·lem a les nostres vides.
En el fons, el problema filosòfic aquí presentat té a veure amb la preservació del nostre ésser i dels nostres afectes mitjançant la conservació de l'anonimat davant de l'exigència mediàtica constant que ens coacciona insistentment perquè siguem “notoris” i notats per creure que existim veritablement . Les conseqüències ètiques d'aquest tipus patètic d'existència representa una entrega personal i voluntària d'aspectes estrictament íntims davant d'“una legió d'imbècils que abans només parlaven al bar sense fer malbé ningú” (Umberto Eco). Hem vist com s'han arruïnat vides i reputacions de persones mitjançant filtracions de material audiovisual que retrata aspectes que no han de ser divulgats massivament. I per més que la cultura postmoderna progressista i nihilista ens indiqui que aquesta exposició és fruit d'un ideal de llibertat, corroborem que això és mentida quan la víctima de divulgació d'informació íntima pateix i demana a crits que baixi aquest contingut de les pàgines web o sol·licita esgarrifament que si us plau es deixi de compartir aquesta foto o aquest vídeo.
En fi, i com sempre sostenim, el desafiament a què la filosofia crítica (no servil i justificadora d'atrocitats) ens convida a l'abandonament del servilisme voluntari de l'alienació permanent que, mentre ens entreté, ens exposa i ens lliura en allò més íntim del nostre ésser, equiparant-nos ontològicament a la cosa digna de ser vista i consumida en lloc de presentar-nos com a éssers humans dignes de ser realment estimats i coneguts pel que realment som.
