Fa uns dies s'ha viralitzat una “notícia” que assenyala que un dels enginyers de Google hauria estat acomiadat per revelar certs detalls del funcionament d'un dispositiu específic que interactua amb humans mitjançant intel·ligència artificial. Res d'un altre món. El que avui voldríem pensar amb vosaltres és en la inquietud que provoca molts als nostres dies sobre les capacitats i condicions que pot arribar a tenir un mecanisme artificial per realitzar accions similars en “pensar” i “sentir”.
Independentment de l'impacte mediàtic que va causar la declaració de l'enginyer Blake Lemoine en afirmar que el seu Model de llenguatge per a aplicacions de diàleg (LaMDA) ha expressat experimentar certs sentiments o que se sent feliç o trist de vegades”, és important que aclarim una mica el núvol de fum publicitari que envolta aquesta suposada controvèrsia, ja que pretendre dilucidar si una màquina pot pensar igual que un humà mentre que encara no comprenem en la seva completesa els processos cognitius dels mateixos humans és com voler descobrir si creix herba en algun planeta de una altra galàxia mentre que desconeixem que tenim sota la sola de les nostres sabates.
Alan M. Turing (1912-1954), el pare de la computació i la informàtica, i probablement el responsable de l'existència del que avui fem servir bàsicament per a gairebé tot a la nostra quotidianitat, l'internet, va postular la possibilitat que una màquina pugui arribar a pensar. L'any 1947 Turing va plantejar la pregunta al National Physical Laboratory i posteriorment el 1950 en un article titulat “Màquines ordinadors i intel·ligència” va donar la puntada de peu per a la investigació concreta de la intel·ligència artificial, sostenint que una màquina “pensa” si el seu interlocutor humà , en comunicar-se per escrit amb ella, no és capaç de distingir-la dels altres interlocutors (veure “Test de Turing”). Aquests indicis (bàsicament, la resolució de teoremes complexos i creatius per part d'aquesta intel·ligència), van donar al brillant matemàtic britànic la pauta per pensar que en menys d'un segle seria possible una mica més gran.
Ara bé, endinsant-nos en l'àmbit de la filosofia per poder comprendre aquest fenomen, és immediata la pregunta què entenem per pensar? És impossible respondre aquesta pregunta en un article d'opinió, però intentem fer alguns esbossos. Si el nostre propi programari natural entra en conflicte quan intentem comprendre preguntes com “per què hi ha alguna cosa, i no més aviat res?”, imaginem una intel·ligència artificial que sigui capaç de respondre una incògnita existencial com aquesta. Tot i tot l'anaquel de teories científiques i coneixement històric de què disposem no hem aconseguit comprendre cabal i definitivament conceptes com a temps i espai (recordem a un tal Agustí que assenyalava que si li pregunten què és el temps, ho sap, però si ho ha de explicar, no pot), ni les cent cinquanta mil possibles respostes carregades en un dispositiu podria ni tan sols acostar-se a donar una resposta mitjanament reflexiva. La veritat és que, com deia René Descartes, pensem perquè existim, i sabem que existim, perquè pensem, i dubto seriosament que entre milers d'alternatives de resposta d'una Alexa trobem una mica de pensament complex que apunti a la comprensió del sentit. Els qui disposin de qualsevol dispositiu amb IA, si us plau, preguntin-li què és la bellesa? Escoltaran moltíssimes definicions precarregades, lliçons històriques, recopilats de pensaments, processament de teoritzacions realitzades per tercers, però no els dirà mai què hi pensa, ni de bon tros farà l'esforç d'intentar definir-la pel seu compte.
Però anem més enllà, indaguem una mica més. Suposant que els avenços tecnològics han aconseguit un nivell de sofisticació suprem mitjançant el qual la màquina pot xatejar gairebé igual a igual amb nosaltres, és això un diàleg? Feu una petita prova: actualment les empreses, per evitar contractar el fastidiós personal humà, han instal·lat a les seves plataformes de contacte amb els usuaris mecanismes d'IA que brinden respostes automàtiques sota l'estímul de paraules clau que el mateix sistema demana per continuar. Doncs bé, davant d'un inconvenient tècnic de qualsevol tipus en el consum d'un servei, se'ns imposa que parlem en clau amb una matriu perquè ens mostri una sèrie de solucions previstes prèviament per un informàtic humà que sembla disposar del mateix nivell de sensibilitat que el simpàtic avatar que lluny dajudar-nos, ens dóna tasca per a la casa. Repeteixo, encara amb el màxim avenç possible, això és un diàleg?
No és fundat el temor pel permanent i creixent avenç tecnològic de la IA. La ciència ficció ens ha bombardejat durant anys mitjançant exquisides metàfores amb advertiments que indiquen que algun dia la màquina prendrà el nostre lloc. El problema és que ja ho va prendre, i no per compte propi, sinó perquè abarateix costos de manera significativa en qualsevol àmbit productiu. La gravetat de l'assumpte no passa per la possibilitat d'un govern federal a càrrec d'un robot pensant, sinó per l'ús i el lloc que li donem, però per sobre de totes les coses, el perill més gran és que pensem que un dispositiu que fa alguna cosa semblant a pensar pugui imitar-nos, quan el que en el fons fa, és treure'ns milers de fonts laborals diàriament: Mr. Machine no té fills, no té parella, no ha de pagar comptes, no s'emmalalteix (es trenca, (però generalment sempre té solució mecànica), no està afiliat a sindicats, no es queixa, no necessita descansar, no té brots psicòtics ni demana dies per dol per la pèrdua de cap familiar. En poques paraules, no s'angoixa perquè no pensa mai en la seva finitud ni en el que pot fer en el temps que li queda (no pensa).
En fi, el problema no és la cosa, és el que nosaltres li permetem fer per nosaltres i en lloc nostre. Si algun dia la IA ens permet salvar vides, com ho va aconseguir Turing en desxifrar les transcripcions de l'exèrcit nazi amb la seva màquina, o prevenir catàstrofes i evitar cataclismes, o contribuir a la crisi alimentària i sanitària mundial, doncs sigui benvinguda. El que ens ha d'inquietar no és el potencial que té un processador de raonaments, sinó els usos concrets que se'ls vol donar: un xip inserit al cervell d'una persona per aconseguir que s'aprimi podria donar-nos l'indici per comprendre que s'està intentant substituir el poder de voluntat (programari que tots tenim instal·lat al nostre sistema operatiu des que som gestats) per la comoditat que produeix que un xoc electromagnètic a les nostres neurones impedeixi alguna cosa que nosaltres mateixos podríem impedir. Lluny de témer el potencial de la IA, temem més aviat les aplicacions concretes que se'n volen aconseguir en nosaltres, per nosaltres i en detriment nostre. I no ho oblidin, estimats amics, és més perillosa la màquina que pot pensar i decideix no fer-ho que aquella a la qual per més que li instal·lin deu mil milions d'opcions de resolució de problemes, no ho pot fer encara que volgués (cosa que tampoc pot ja que el programari de la voluntat i la llibertat de decisió per a maquinetes encara no ha estat creat).
