“El dia que vaig néixer, la meva mare va parir bessons: jo i la meva por”
Thomas Hobbes
Tot va començar quan Thomas Hobbes (1588-1679) va crear una mola conceptual que va tenir ingerència inescrutable en la política moderna que va canviar la forma de constituir-nos com a comunitats autònomes anomenades Estats. Doncs bé, a allò que avui entenem per Estat Hobbes ho va simbolitzar en un Leviatan, un monstre bíblic que representa la força immensa i desmesurada d'una entitat davant la qual ens hem de subjugar a canvi de la seva protecció davant d'enemics externs i interns (qui s'atreveixi a desafiar-ho des de fora, rebrà guerra, qui gosi trencar el contracte social intern, patiria les conseqüències del pes de la llei).
En aquesta oportunitat intentarem reflexionar al voltant de la desprotecció del gegant al qual hem atorgat unànimement el poder de custodiar-nos, protegir-nos i acollir-nos, és a dir, la idea d'Estat. Quan Hobbes va redactar el Leviatan el 1651, ja havia viscut la revolució i la guerra civil que va proclamar la República i va decapitar Carles I, Rei d'Anglaterra, Irlanda i Escòcia el 1649. En aquest context, el filòsof anglès no va tenir millor idea que pensar que el pitjor que podria passar a qualsevol comunitat organitzada era abraçar l'anarquia en el fulgor de les típiques ínfules de llibertat que solen despertar les revolucions. Davant d'això, la inquietud més gran del pensador anglès podria resumir-se en una pregunta pràctica essencial: com podem fer els éssers humans per conviure, tots junts en un lloc, sense causar-nos mal, o viure en una situació caòtica permanent?
Per donar una resposta a aquests temps convulsos, va idear una filosofia estrictament política que s'anteposés a l'amenaça precedentment enunciada. En poques paraules, les seves idees van defensar ideals que sostenien la tesi que només un govern prou fort (necessàriament autoritari) és el que pot garantir la vida ordenada en societat. Va incorporar al lèxic polític conceptes fonamentals, com ara el contractualisme.
Si bé “l'home és un llop per a l'home”, és a dir, tots som potencialment malvats per naturalesa, caldria llavors establir certes regles perquè aquests “llops” puguin conviure d'una manera tensament harmoniosa. El motor motivacional, en definitiva, és la por de ser devorats pel salvatgisme propi d'un “estat de naturalesa” que no conèixer de codis de conducta, de cura i protecció i encara menys de respecte i tolerància: és l'imperi total de la força dels uns sobre els altres. Quina metàfora de Hobbes per definir la nostra naturalesa, però, els pregunto estimats lectors, s'equivoca? Encara vivint en ple “Estat de dret”, no tanqueu amb clau casa o cotxe en sortir?, què són aquests barrots a les vostres finestres?, per què estan aquests dispositius que sonen tan fort quan algú irromp a la nostra estada? , per què hi ha cada vegada més càmeres de seguretat a la via pública?
Doncs sí, paradoxalment, vivim en un Estat que té presons, forces de seguretat, Corts de Justícia i lletrats que condemnen criminals, delinqüents, violadors, estafadors i violents. Sí, tenim de tot al cos del nostre desgastat Leviatan, el qual sembla no estar podent protegir-nos totalment d'aquell altre monstre bíblic, és a dir, el Behemot, clara representació de l'anarquia i la guerra civil. El perill permanent i latent de la precitada bèstia atenta permanentment contra l'ànima (la sobirania) i la raó (les lleis i la justícia). Aquests pilars que solen mantenir drets el nostre Estat i la nostra forma de vida, més enllà dels simbolismes, es troben en un estat de lluita permanent per la seva supervivència en el marc d'un camp de batalla agònic que trasllueix la interminable lluita d'interessos propis de la nostra naturalesa.
Però, si fins al dia d'avui ha perviscut el sistema representatiu democraticorepublicà, és perquè la gran majoria de ciutadans (abans, súbdits) han cedit el poder d'exercir la justícia i l'ordre a un Estat que si bé castiga l'incomplidor, garanteix l'ordre al complidor. Doncs bé amics lectors, a la vista està que el model està completament trencat per la substancial i evident manca de confiança dels qui cedim el poder al summa ens de governabilitat. La sensació permanent de desprotecció que senten els membres d'Estats democràtics es deixa translluir, des de fa un temps considerable, davant de la visible impossibilitat del “monstre” de ser efectiu i equànime en alguns aspectes centrals.
Per simbolitzar aquesta esquerdada, portem com a exemple el sempre intemporal tango argentí titulat “Cambalache”, escrit per Enrique Santos Discépolo i Raul Seixas el 1934, en el qual s'exposa un panorama ombrívol d'entreguerres que explicita una decadència moral i política, aparentment sense precedents, d'un món que a primera vista es mostra totalment irresolut. Bàsicament es declara, bé a l'estil de Schopenhauer, que el món va ser, és i serà una “perqueria” perquè sempre van existir delinqüents, personatges maquiavèl·lics dirigint les nostres destinacions i estafats. Els nostres tanguers, anorreats amb el Segle XX i el seu fastigós desplegament de maldat insolent, encara no podien avizorar el regnat de la perversió que faria gala al segle següent.
Tot i així, el sentiment d'una cançó escrita fa gairebé cent anys, manté la seva vigència, ja que la comunitat percep quotidianament i tangiblement l'estafa que representa viure en una societat en què és igual ser honest que traïdor, ignorant que savi, lladre i estafador que generós. ¿Potser ens hauran esborrat l'horitzó amb una esponja? Quan Nietzsche realitzava la seva crítica a la metafísica occidental sobre la moral platònic-cristiana occidental i feia referència a una decadència es referia exclusivament a aquest sentit impossibilitat de poder contemplar un sentit: quan l'existència no dispensa vida, regna la mort i la decadència, la total impossibilitat de distinció entre allò correcte i allò nefast. Com sabem, l'art en general i la poesia i la música en particular poden expressar senzillament els problemes filosòfics i existencials més crítics i amargs. En aquest sentit el tango aconsegueix expressar de manera sublim el que gairebé tots els éssers humans sentim cada matí en obrir els nostres ulls, visquem on visquem: “Tot és igual, res no és millor, el mateix un burro que un gran professor! No hi ha ajornaments ni escalafó, els immorals ens han igualat... Si un viu a la impostura i un altre roba en la seva ambició, és igual que si és capellà, matalasser, rei de bastos, caradura o polissó”, o, en paraules de Dostoievski: “Si Déu no existeix, tot és permès”.
La manca de respecte i l'atropellament a la raó que representa l'estafa de viure en un sistema polític i econòmic que a la mola legal que invisten les nostres Constitucions Nacionals asseguren la preservació i la cura dels nostres drets humans bàsics, alhora que fora de la lletra de la jurisprudència no es compleix res amb rigor i persevera la hipocresia que entrona com a Senyors a lladres i denigra professors (sobretot de filosofia), metges, científics i persones proves en general, acaba produint una ferida moral a la comunitat molt difícil d'esmenar, feta carn mitjançant una justícia que no dispensa penes i càstigs correctament ni garanteix la llibertat ciutadana; una força de seguretat que no et cuida; un sistema educatiu que no forma éssers lliures i pensants; un sistema de salut permanentment col·lapsat i un mercat salvatge que impedeix que un treballador que compleix totes les seves obligacions no pugui donar a la seva família una vida digna i un sistema polític representatiu que, després de les eleccions, no representa ningú.
Amics lectors, sentir-nos identificats amb la clara lectura crítica de la decadència política, moral i econòmica en què estem immersos, cadascun des del racó del globus, no és suficient. Així com Marx, a la seva Tesi 11 sobre Feuerbach ens deia que “fins ara els filòsofs ens hem encarregat d'interpretar el món, del que es tracta és de canviar-ho”, nosaltres, sí, vostè i jo, simples ciutadans que intenten pensar , ens hem de sentir part activa d'una societat que es corroeix permanentment per la desídia, el desinterès i l'abúlia cívica. En aquest sentit considerem fonamental desnaturalitzar la fi del tango, específicament la prosa que versa insistint que és igual el que siguem, ja que a ningú no li importa si naixem honrats. Doncs no, sí que importa, sí que ens ha d'importar. La clau pot estar, crec humilment, que els honrats, assenyats i talentosos deixin de “estar asseguts a un costat” de la vida ciutadana activa (política), perquè mentre els bons es retreuen, els sàtrapes avancen i sense pudor ocupen aquest lloc de poder i de decisió, l'ordre de comandament d'un Leviatan que s'està quedant sense peus i sense cap, però encara té batecs al cor.
