"Culpar altres de les nostres dissorts és una mostra d'ignorància;
culpar-nos a nosaltres mateixos constitueix el principi del saber;
abstenir-se d'atribuir culpa als altres oa nosaltres mateixos,
és mostra de perfecta saviesa"
Epictet
Avui volem acostar-los una reflexió al voltant dels temps propis del veritable coneixement. En múltiples oportunitats hem dit que es pot parlar de coneixement cabal quan sorgeix la comprensió, que és aquesta epifania representada en la impossibilitat d'oblidar quelcom perquè va ser ben après (i conseqüentment, ben ensenyat). En un text titulat "Aurora", específicament en el seu Prefaci, Nietzsche ens indica una pauta exemplar en assenyalar la necessitat d'aprendre lentament dient-nos: "Aquest Pròleg arriba tard, encara que no massa tard; tant se val, al cap ia la fi, cinc o sis anys?Un llibre i un problema com aquests no tenen pressa, a més, tant el meu llibre com jo som amics de la lentitud. llegir amb lentitud que acaba escrivint també amb lentitud, no escriure més que allò que pugui desesperar els qui s'afanyen, és una cosa a la qual no només m'he acostumat, sinó que m'agrada, per un plaer potser no exempt de malícia. és un art respectable, que exigeix als qui l'admiren que es mantinguin al marge, que es prenguin temps, que es tornin silenciosos i pausats, un art d'orfebreria, una perícia pròpia d'un orfebre de la paraula, un art que exigeix una feina subtil i delicat, en què no s'aconsegueix nad si no s'actua amb lentitud."
Tal com ho suggereix Nuccio Ordine, les precitades paraules haurien d'estar gravades en pedra sòlida a la porta de cadascuna de les escoles del món, com a clar signe de claredat contra la pressa destructora de tot procés complex de comprensió. La paradoxa aquí plantejada és la següent: formem professionals en una carrera contra el temps, ja que el temps són diners, i perdem al camí la possibilitat de donar qualitat a allò que els cartrons diuen acreditar: saber. Com tot el que és bo a la vida, per formar persones pensants, creatives, resolutives, inspiradores, cal un procés pedagògic i cognitiu sense pressions ni presses. Ara bé, si prestem una mica d'atenció a les exigències a què són sotmesos professors de tot el món per aconseguir resultats utilitaristes, complir amb mitjanes d'aprovació i rendiment acadèmic, notem que evidentment hi ha un conflicte que denota una contradicció pragmàtica perillosa i enganyosa: aprendre o certificar que es va aprovar una assignatura curricular.
La lògica del benefici de la velocitat, precedentment enunciada, està arruïnant literalment l'esperit de l'escola, la universitat, en fi, tota l'ensenyament. Així com amb excés d'emissió monetària sense suport s'aconsegueix la devaluació d'una moneda, amb l'educació passa una cosa semblant: emetre centenars de milers de certificacions que diuen acreditar saber any rere any, per incrustar per força en un mercat laboral salvatge milers de joves professionals, sense cap experiència laboral i amb continguts confiscats estirats dels pèls pel temps que demanen els crèdits, sens dubte devalua i genera una "inflació" educativa el dany de la qual ja s'està percebent a tot el món. En teoria, un docent no hauria d'entestar tots els seus esforços a acumular puntuacions a Juntes de Classificació, a comptar amb becaris i tesistes per alimentar el seu currículum i les seves possibilitats d'ascens (a l'estil empresarial), a assistir a esdeveniments acadèmics innecessaris caracteritzats per la pompa més que no pas per l'experiència pròpia de compartir coneixements fructífers, etcètera. La preocupació primordial de qualsevol professor podria estar posada en la preparació d'una bona classe, lectura i relectura de materials per oferir als alumnes, afany i dedicació darrere de la recerca de la comprensió per part dels aprenents. I potser això no passa, no perquè no hi hagi docents compromesos, probos i excel·lents, sinó bàsicament perquè l'atenció, el reconeixement i el finançament sempre estan posats en l'accessori prèviament assenyalat i no en allò simplement essencial.
Deixem de banda, per un moment, l'aspecte tristíssim de trobar-nos amb llicenciats que no poden donar fe del que s'assegura haver comprès mitjançant l'aprovació de crèdits acadèmics i certificacions curriculars; amb metges que cometen errors totalment evitables; comptadors i administradors d'empreses i finances que desconeixen completament la matriu bàsica del funcionament d'una economia simple; advocats que manquen totalment del principi de realitat o lògica pròpia de la jurisprudència o el docent que ha d'ensenyar a llegir i escriure als petits i la seva ortografia, gramàtica, vocabulari i sintaxi fan por. El que avui volem analitzar no és això, no creiem estar en condicions o estar a l'alçada necessària per donar-li el tractament correcte.
Sí que ens interessa plantejar un problema: com s'escapa de la lògica utilitarista, mercantilista de l'educació per aprofundir en un altre model, una altra forma, més sensata i necessària, per produir, mitjançant un sistema educatiu coherent, éssers lliures, pensants, pròspers i feliços? Imaginem per un segon en la possibilitat que els nostres sistemes educatius abandonin algun dia l'estricta economicitat amb què es proposen "educar" i es dediquin a formar els alumnes seriosament i sense la pressa que se centra més en la quantitat que en la qualitat . Pensem per un instant un món on l'esforç que posem en el nostre procés formatiu es projecti en un gran nombre de persones que treballen d'alguna cosa que estimen, perquè van estudiar alguna cosa que els agrada i que gaudeixen apassionadament. I aquí els amants de la filosofia, les lletres i les arts tenim un problema aclaparador i persistent: la imposició de la utilitat que nega tota possibilitat d'eficàcia a carreres anomenades inútils per a un món totalment mercantilitzat i mecanitzat que lluny de voler comptar amb ciutadans lliures , pensants, crítics i disruptius necessita clients obedients, acrítics, apolítics i fàcils de sensibilitzar.
S'adonen, amics lectors, el nexe existent entre l'educació i la llibertat que acabem d'exposar? Però ara baixem de nou a aquest món, el nostre món, on educar és invertir, però no de la manera benèvola que vosaltres segurament estareu pensant. Ordine ens ho explicita de manera contundent, en indicar que els sistemes d'avaluació i les regles a què els professors de tots els Nivells i Modalitats del Sistema Educatiu, a nivell mundial, estan dictats per tres grans Agències Internacionals: el Banc Mundial, la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic i l'Organització Mundial del Comerç. Els qui financen els rendiments educatius saben perfectament que la rendibilitat no es troba en la formació d'homes i dones lliures i crítics, en la variada promoció de la cultura, l'art, les lletres i el pensament, sinó en la reproducció sistemàtica en massa de futurs. i potencials consumidors tranquils. Contràriament, tots pensem, i volem pensar, que en realitat les institucions educatives ens haurien de formar ciutadans que no associïn els grans valors de la vida amb el valor monetari d'adquisició de béns i serveis.
I aquí passem, per acabar aquesta breu reflexió, al meu problema ètic filosòfic favorit: el pont entre l'educació i la felicitat. En reiterades oportunitats hem expressat que és impossible ser feliç des de l'esclavitud, i seguint el fil lògic del que hem exposat anteriorment, és evident que l'única eina noble i eficaç per canalitzar-nos en la recerca d'aquesta llibertat és, sens dubte, l'educació (no la sistematitzada a l'estil de pollastres de granja engreixant-se alhora, sinó la que apunti sempre a la comprensió).
Contràriament a la tan promocionada ètica de l'exitisme consumista, Aristòtil ens indicava que les riqueses, l'honor i les lloances públiques són parafernàlies comparades amb la felicitat que es pot experimentar mitjançant una vida virtuosa que consisteix en una recerca constant de comprensió que possibilita viure dignament. Mantenir la recerca permanent de la felicitat mitjançant la formació contínua i la promoció del pensament crític i creatiu, lluny de ser un ideal atemporal podria ser plantejat com una meta i un dret humà bàsic a protegir, ja que una persona que aprèn per ser lliure és un ciutadà que té més ganes de sentir-se i de ser part d'una comunitat a la qual li deu la seva part, i amb orgull podrà brindar aquesta aportació ja que per això va abocar tants anys d'estudi i esforç amb un sentit que excedeix i transcendeix el mero mercat laboral i apunta a conformar una societat on el bé comú pot transformar-se en una realitat quotidiana i no en un clixé moral nostàlgic d'un temps que va poder ser i mai no va ser.
