Al Penedès, l’atur elevat, la crisi del raïm, la migració d’empreses, amb la crisi ambiental de fondo, requereixen d’una resposta coordinada, adient i immediata que, com s’està comprovant, ningú sap per on sortir-se’n. No es tracta, com molts reclamen, cercar solucions a la babalà, que d’entrada sabem que no són encertades, perquè ja s’han provat i s’ha comprovat que el remei ha estat pitjor que la malaltia. És el cas dels qui demanen que es construeixi el “Logis’ per pal·liar l’atur i, segons les dades de la universitat Rovira i Virgili, un dels principals generadors d’atur al Baix Penedès ha estat, precisament, el sector logístic.
Davant d’aquesta situació, molts confien que el nou Pla Territorial, que s’està iniciant, aportarà llum sobre el camí que hem de prendre. Aquest però, tot i haver-se iniciat el 2014, acaba de començar i no estarà llest fins d’aquí dos anys. Mentrestant, què fem? Deixem que els problemes s’agreugin? Al Penedès hi ha moltes iniciatives que fa temps han començat a caminar: des de grups que s’organitzen per generar economia social; cooperatives de consum de proximitat; projectes sobre el desenvolupament de la regió agroalimentària; associacions que impulsen la implantació d’energia fotovoltaica de proximitat; grups d’empresaris que cerquen alternatives en l’economia circular o municipis que volen preparar els seus Plans Generals davant de la crisi en la gestió territorial.
El darrer debat amb els tècnics del Departament sobre el model territorial del Penedès es va posar de relleu la necessitat de crear una Oficina de Gestió, dins del propi àmbit de la vegueria, que coordinés totes aquestes iniciatives, i les que podrien sorgir del procés de desenvolupament del Pla. Organitzar grups de treball relacionats amb l’energia verda; les xarxes telemàtiques; el projecte agroalimentari penedesenc; la nova economia verda, circular i social o la revisió dels POUMs entre molts altres.
Un problema a resoldre és el dels sòls residencials no consolidats, sobretot dels municipis de la costa, els quals, tot i que van ser projectats fa anys, dins de Plans Municipals, ara, desprès de molt de temps aturats es tornen a revifar i poden abocar al mercat un excés d’habitatges i convertint-se, davant de la nova situació pandèmica, en una arma perillosa per la situació de desestructuració econòmica que estem vivint.
Hi ha evidències que necessitem abordar immediatament: la rehabilitació dels teixits urbans consolidats; la millora dels serveis de les urbanitzacions de baixa densitat; injectar activitats terciàries i quaternàries als barris marítims fortament lligats a la metròpoli; estudiar la millora del sector primari mitjançant el projecte agroalimentari -la RAP-; creació i modernització dels clústers econòmics basats en uns estudis acurats sobre les possibilitats dels sectors preexistents: vitivinícola; de l’automòbil, reconduït a elèctric; revisió del “pool” industrial de l’Anoia; relació costa-interior i amb la metròpoli, en base als criteris de les ciutats del coneixement.
Hem passat de la febre del creixement (quan més millor i descontroladament) a una època de fortes crisis (climàtica, econòmica, social, pandèmica) que genera precarietat i pobresa i obliga a actuar amb contenció i mètode. El problema no és créixer sinó valorar el què tenim i com ho disposem per treure-li el màxim partit respectant el medi.
Hi ha molts col·lectius i municipis disposats a tirar endavant projectes que impulsarien i cohesionarien el territori en la direcció correcta, però necessiten inversions. Per això cal, paral·lelament al Pla, aquesta Oficina de Gestió, dotada de recursos, que coordini i orienti, en base als nous paradigmes, les iniciatives que recondueixin la crisi penedesenca. Si el Departament, de veritat, cerca un nou model de Pla que faci front als reptes del segle XXI, cap aquesta direcció, ara, té l’oportunitat d’aconseguir-ho.
