Marc Gandarillas i Cotero
Als excompanys i exalumnes de l’IES Anna Gironella de Mundet de Barcelona, i a tots els docents que fan mans i mànigues per ajudar el seu alumnat en aquests temps tan difícils
Pels volts del 2009 vaig formar part d’allò que podríem anomenar la darrera “generació CAP”, a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona. Per als més novells, el CAP era el Certificat d’Aptitud Pedagògica, el qual, d’aleshores ençà, va ser substituït pel màster d’educació. Mentre cursava el pràcticum, als instituts Fort Pius (Barcelona) i Baldiri Guilera (el Prat de Llobregat), una idea recurrent en què hom ens formava era, precisament, que sempre havíem de disposar d’un pla B, “no fos cas que ens hagués de fallar la tecnologia”.
Cal recordar que una dècada enrere les TIC (i, més concretament, l’aplicació de les noves eines a l’aula) encara suscitava certa malfiança entre la comunitat docent. Al llarg d’aquesta dècada com a docent he pogut assistir a un creixement exponencial de les TIC a l’aula, fins al punt que avui dia ja costa molt de concebre aquell ensenyament tradicional (o, com diu molt encertadament una bona amiga veterana, “les classes de guix”). Aparentment, l’ensenyament presencial i la figura de l’educador han anat perdent importància en detriment de l’ús de les noves tecnologies. Fins fa no gaires mesos, a molts docents ens feia l’efecte que la nostra presència a l’aula havia anat quedant reduïda a la nostra comesa de “facilitadors” (ara no voldria pas endinsar-me en la discussió llefiscosa dels avantatges i inconvenients de cada sistema). Paradoxalment, la crisi de la Covid-19 ens ha servit de recordatori que la figura del mestre continua sent fonamental per a l’alumnat del segle XXI, ben bé fins a la Secundària (i qui sap si més enllà). Malgrat la robotització i mercantilització del sistema educatiu que s’ha imposat agressivament en els darrers anys, ara se’ns ha fet palès quelcom que molts ja sospitàvem: la figura del docent va més enllà d’una peça substituïble dins l’engranatge de l’ensenyament explícit d’uns continguts. Estic convençut que tots som capaços de recordar grans lliçons impartides per grans mestres que poc o res tenien a veure amb les taules de multiplicar o les regles d’accentuació. Grans mestres que ens van llegar lliçons essencials i imperibles, unes lliçons que, més d’una vegada, ni tan sols s’havien proposat d’ensenyar-nos. Que ens van encoratjar amb el seu exemple, la seva integritat, la seva dedicació i la seva humanitat. Que, en molts casos també, ens van inspirar i ajudar a esdevenir allò que som avui dia, i també a prendre decisions, fins i tot aquelles que encara no hem pres. Grans mestres que tindrem, doncs, ben presents (per bé o per mal) durant la resta dels nostres dies. Que emularem amb la nostra tasca, més enllà del nombre de títols. No hi ha dubte que avui solquem les aigües d’una època convulsa, plena d’incerteses, en la qual tots, per mera supervivència, ens hem avesat a opinar sense acabar de treure l’entrellat de tot plegat. En la qual hi ha interessos contraposats en una llista apressada de prioritats que (malauradament) rarament encapçalaran la salut o el benestar. Alhora, hi ha una (única) certesa que esvaeix tots els dubtes possibles: el model educatiu post-Covid haurà de prioritzar la connexió entre els equips docents de cada centre i l’alumnat, per motius que, sens dubte, van molt més enllà de l’adquisició d’uns coneixements de curta volada. No deixem perdre aquesta oportunitat única de repensar el sistema educatiu i valorar la figura del docent com pertoca.
