La nostra comarca està vivint uns mesos tristos. Com a president comarcal, vull fer unes reflexions en aquests moments de pandèmia, per a la salut de les persones i també per a la salut del nostre territori i el nostre paisatge.
Fa tan sol un mes, al Penedès tots parlàvem de l’excés de vi als cellers. Per diversos motius, un dels quals i el més evident, l’aturada de l’economia i del consum de vi de qualitat per la covid19. Tot es va aturar: la restauració, el turisme, l’exportació, etc. Ens podríem quedar amb una mirada curta, però la realitat és que el problema ja venia d’abans: l’increment d’hectàrees a la DO Cava, la producció sempre alta de qualificació de vins i l’estancament de les vendes ens han portat a aquest escenari.
És una realitat que, en els últims anys, el conreu de la vinya ha fet un gran pas endavant en la quantitat d’hectàrees ecològiques; amb l’avenç que això comporta per a la qualitat de vida de les persones que vivim en el territori. Aquest concepte de Penedès sostenible, responsable i respectuós amb la natura, és l’escenari de futur que ens ha de portar a avançar en el turisme de qualitat.
Explicats aquests antecedents, a dia d’avui, qui ho està passant malament són les vinyes. Podem dir que “la pandèmia del míldiu” està posant al descobert moltes mancances del nostre sector agrari. El viticultor, aquesta verema, pot ser que no rebi cap ingrés per la seva feina, perquè el míldiu se li ha emportat tota la collita de raïm. I val a dir també que les vinyes més afectades seran les que abans anomenàvem “les ecològiques”. També val la pena remarcar que el míldiu a Catalunya no és assegurable, però sí ho és en altres comunitats autònomes de l’Estat; cosa que em costa d’entendre i a la qual algú hauria de posar remei encara que sigui tard.
No és un problema menor: hi haurà explotacions que no tindran prou recursos per arribar a fer créixer la verema 2021. Tampoc no exagero, si faig públic que conec diversos pagesos que, a dia d’avui, s’han de medicar com a conseqüència de veure l’afectació tan gran que pateixen les seves vinyes. Les persones que viuen del sector primari treballen, com la majoria, per arribar a final de mes, però no hem de menystenir l’estimació que tenen per les seves vinyes i pel paisatge. Sens dubte, qui més cura té de l’entorn rural són les persones que hi viuen i que el treballen.
A més, en els propers mesos hi haurà molta menys feina, menys ocupació; una preocupació afegida a la falta d’ingressos que tindrà el sector.
L’Administració ha de ser coneixedora d’aquesta situació, per poder fer-hi front en tots els seus àmbits. Crec que la problemàtica de la pagesia no s’ha d’abordar només des del vessant agrícola (des de la Conselleria d’Agricultura), sinó com una problemàtica de país. En aquests moments en què tant parlem de paisatge, d’emissions, de territori, d’infraestructures, de polítiques socials... és el moment de posar la pagesia al centre del debat i com a riquesa de Catalunya.
Disposarem d’algun ajut (per a la poda en verd), però, si la Generalitat de Catalunya no és capaç d’incrementar el pressupost d’aquests ajuts, no s’arribarà enlloc. Hi haurà també ajuts a la producció ecològica -que s’haurien de pagar puntualment-, però que no podran compensar, ni de lluny, el risc que assumeixen els agricultors treballant la terra i el nostre paisatge de manera respectuosa. Els productes que deriven de la producció ecològica tampoc no tenen un valor afegit que els faci viables en un futur. La Generalitat hauria de posar a disposició dels viticultors que ho necessitin crèdits tous, a través de l’Institut Català de Finances, per garantir que puguin arribar a la propera verema.
Segur que aquest any caldrà ampliar les subvencions per poder donar continuïtat a moltes explotacions; però també és cert que la majoria de pagesos no volen ser “subvencionats”, volen és que es posin les eines necessàries per millorar els preus dels seus productes.
Aquest any a la DO Cava s’han pres mesures com reduir la producció, de 12.000 kg/ha a 10.000 kg/ha. Entenc i puc arribar a defensar aquesta mesura si va acompanyada d’altres mesures com un preu mínim pactat per al raïm, en cas contrari empobreix el viticultor.
Les administracions locals i nacionals hem de fomentar i facilitar la creació de petits cellers. Des del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, conjuntament amb l’Ajuntament de Vilafranca i VITEC, ja hem posat fil a l’agulla en aquest sentit, però cal anar més enllà. Les diverses DO també han de facilitar la tasca als pagesos que volen fer un pas més i elaborar els seus propis vins. La convivència de grans elaboradors mundials (tant de vi tranquil com de cava) amb petites explotacions que finalitzin el cicle i portin el seu vi al mercat, són positives per a tots.
Segurament no és el millor moment per fer les inversions que serien necessàries, però els moments de crisi com aquest han de servir per posar les bases del Penedès del futur. Hem de treballar tots plegats per ser capdavanters en l’agricultura sostenible, en fer vins de qualitat, en generar oportunitats per als nostres joves i en mantenir una manera de fer i de treballar el paisatge que no tan sols faci cofois els qui treballen la terra, sinó que sigui el conjunta de la ciutadania qui gaudeixi d’aquest territori tan especial. Cal aconseguir això, perquè, si no, ja ens podem oblidar de la nostra qualitat de vida... i deixarem als nostres fills una herència ben pobre.
Tots els agents del sector han de sumar el seu esforç: administracions, empreses, viticultors, sindicats, patronals, denominacions d’origen, etc. Crec que estem cridats a planificar i a posar-nos d’acord, perquè en la cadena de producció dels nostres vins cap actor trepitgi el qui té per sota. Sóc optimista, tot i el desastre que veiem aquest any, tenim tots els ingredients per ser una regió vitivinícola capdavantera al sud d’Europa. No ho desaprofitem!
