Per fi, sembla que tothom o quasi, estigui preocupat per la sequera i engrescat en cercar i aplicar solucions per aquesta.
Tanmateix, hi ha com a mínim dos aspectes relacionats que cal tenir en compte, un és el temps i l’altre la resiliència actual del sector vitivinícola, de tots i cadascun dels seus components (cep, finca, celler, treballador, propietari, indústria auxiliar, distribuïdor, comprador...).
El temps condiciona les solucions, ja que hi ha les que s'han d'aplicar ja, en uns ceps secs sobre uns camps sense aigua, i que ja estan albirant la brotada a causa de les altes temperatures. Altres que requereixen ajuts per mantenir la situació agrícola territorial com ara, si més no en el temps de transició vers noves situacions, si es compleixen terminis i promeses, que són a anys vista, per garantir fonts d’aigua.
La resiliència és la capacitat d’adaptació respecte d’una pertorbació, i a la vegada recuperar el seu funcionalisme un cop aquest hagi finalitzat o normalitzat. El que en les condicions actuals és molt difícil d’assolir, tant per problemes interns (preus de compra i venda, anys de pèrdues, poca capacitat d’endeutament per realitzar transformacions tecnològiques...) i externs (gran mercat global i canvis d’hàbits de consum).
Però aquesta és la realitat, i com en temps de la fil·loxera, no tan sols cal canviar el recurs, que aleshores van ser els ceps americans i ara l’aigua, de fonts ben variades i que ben segur no serà suficient per a tot i tothom, sinó també cal una reorganització del sector, del que, on, qui, com, perquè, quan i quant...
És com la història de la flassada, primer cal assumir que s'ha de compartir, després que no n'hi ha prou per cobrir igual a tothom i a la fi, generar el màxim confort pel nombre més gran possible d'usuaris.
Sembla, que venen temps de canvis agronòmics, però sobretots estructurals organitzatius, ja que el bé comú, vol un sector vitivinícola resilient.
