Sempre s’ha dit que per arribar tard, no cal córrer, i que quan no se sap on es va, qualsevol camí es bo. També, que un cop passat el fet, tothom sap que va passar i perquè, que parlar no es dir, que conèixer no es saber i que en el treball en equip no s’ha de lluir, sinó que es te que contribuir...
Segur que es poden trobar moltes més i millors frases fetes, però aquestes em semblen descriptives de la famosa Taula de l’Aigua (https://www.ara.cat/medi-i-crisi-climatica/aigua/neix-taula-nacional-l-aigua-mirar-mes-enlla-sequera_1_4739875.html), que també es podria dir Guadiana, ja que apareix i desapareix sense saber-se ben be perquè.
Es interessant llegir a polítics que abans no deien res del tema i ara parlen molt, persones constants en la seva inactivitat d’abans i ara. Veure com apareixen una munió d’organitzacions amb una representativitat legitima pels seus afiliats, però nul·la per la resta d’habitants d’aquest país, organitzacions que a més tenen en la Taula, el mateix dret per mostrar la seva opinió i fins i tot pes, que les universitats, els ens específics de l’administració, que els partit polítics o sindicats.
En la meva opinió, hi ha un problema basal molt important, i es el d’assumir políticament la propietat de l’aigua i tota la gestió del cicle hidrològic, considerant com no pot esser d’altre manera, que l’aigua erràticament escassa es propietat d’us de tothom, tant sols d’ús, ja que la vida i les seves circumstancies varien contínuament i els compromisos, potser lògics avui, poden esdevindré aberrants dema.
Un cop es te i respecta aquest concepte basic, cal usar tota la informació disponible des de l’acadèmia, tant en aspectes de disponibilitat, com d’ús, per a continuació ponderar la seva distribució d’acord amb les opinions basades en dades dels organismes de més a menys representativitat (partits, patronals, sindicats, gestors territorials, entitats...).
Un tema com el de l’aigua en un país mediterrani com Catalunya no es pot tractar seguint les dites de ”a la taula d’en Bernat, qui no hi es comptat”, “cadascú tira l'aigua al seu molí i deixa en sec el del veí”, “qui dies passa anys empeny”,..., no l’aigua es un tema cabdal, que requereix d’un tractament seriós i objectiu, lluny de les frivolitats, les estratègies de curta volada i les modes, ja que llegim el que llegim, ara hi ha poca aigua, i en el futur menys.
Es tenen coneixements i eines per disposar-ne en quantitat suficient per tothom i tot si es gestiona i usa amb sobrietat, ponderació i sentit comú, lo qual sembla estar en les antípodes dels plans que ens plantegen.
