El passat cap de setmana, capitalitzat per la Diada de Sant Jordi, ha esta ple d’informacions i emocions, on es posa d’evidència que l’actualitat porta una velocitat desbocada i com son molts els fets que es succeeixen simultàniament, es necessari tenir moments de pausa i reflexió. Entre els fets en general, Sant Jordi amb tot el que comporta; una jornada nostra, purament catalana. Seguim: les eleccions franceses, el fabulós clàssic del futbol amb un resultat i desenvolupament somiat pels que som culers, etc.
Però em vull referir a fets més personals que he viscut en poques hores de diferencia. A part d’un sopar d’exalumnes reconfortant i divertit em centraré en la celebració del baptisme d’una neboda, la Foix, i malauradament de la missa d’enterrament del pare d’un estimat amic; l’apreciat Sr. Josep Mª Mercader. Em vull referir a dos actes que son extrems, tots dos a la Basílica de Santa Maria, i impartits per Mossèn Agustí.
Primer fou el Baptisme, una celebració molt agradable i amena excel·lentment dirigida amb molt de tacte, educació i paciència, doncs les famílies no sempre segueixen el protocol, ni son puntuals, o pateixen una disbauxa fotogràfica. Em va sorprendre l'habilitat, conjugada amb amabilitat i diversió en que va portar la cerimònia, on els nens, protagonistes en el fons, van participar amb entusiasme, la seva entrada a la comunitat cristiana.
A l'endemà, l'altre contrast: L'adéu al Sr. Mercader. Molt emotiu, on M. Agustí, es va centrar, d'una manera propera, a compartir el dolor amb la família on alhora, dins les circumstàncies, treure'n la part positiva: per donar un missatge d'agraïment al difunt per la seva trajectòria i els fruits que va donar en vida recognoscibles en la seva família. Menció apart mereix l'escrit de la filla gran, la Mercè, qui de forma sentida, feu una brillant reivindicació i dedicació al seu pare.
En aquests dos actes, tant distants un de l'altre, la figura de M. Agustí em va reconfortar molt positivament. La seva proximitat, frescor, valors, reflexions són molt necessàries en els dies que vivim; dies de desorientació, per la quantitat de canvis que estem vivint, on no és fàcil treure'n l'entrellat de tot plegat. M'alegro molt que a Vilafranca puguem gaudir de la seva figura.
Malgrat que hem cregut que la ciència i el progrés ens aportarien tot el que no ens portava la Fe, sovint veiem que la realitat no es allò que ens prometien i busquem el refugi en el que es etern e immutable. Catalunya va néixer fa poc més de mil anys de la ma de monjos i guerrers cristians i en base a aquesta arrel, s'ha aixecat un gran arbre. Si no volem que caigui, creients o no creients, practicants o no practicants, l'hem de preservar i re col·locar les pedres que altres s'esforcen en enderrocar.
