Demà divendres arribarà a les sales de cinema d’arreu del territori la pel·lícula La maternal. Al film hi actua la vilafranquina Jamila Bengharda, que, de la nit al dia, s’ha convertit en actriu i s’interpreta a si mateixa. La pel·lícula, dirigida per Pilar Palomero, mostra el món de les mares adolescents i els problemes amb els quals es troben.
Bengharda va ser mare amb 16 anys i va ser una dona maltractada. Amb 17 anys va entrar a un centre maternal amb la seva filla, on es va allotjar durant dos anys. Arran d’aquesta situació, la van contactar per participar a La maternal.
La pel·lícula es va preestrenar el passat 6 de novembre al cinema Kubrick, en el marc del festival Most.
Com va sorgir l’oportunitat d’aparèixer a la pel·lícula?
Em van citar per anar a Barcelona per fer una entrevista amb càmeres, on vaig explicar tota la meva trajectòria i tot el que havia viscut. Hi era la Pilar Palomero, la directora, i li vaig explicar tota la meva història detalladament. Dos mesos després ens van reunir per assajar i jo en principi només havia de fer una seqüència, però després dels assajos la directora em va dir “vull que estiguis a la casa i formis part del càsting”. Per a mi va ser una sorpresa molt gran.
Va ser difícil interpretar-te a tu mateixa?
A mi fer la pel·lícula em va ajudar molt, em va fer forta. Perquè em vaig adonar que havia superat la situació i havia pogut sortir de l’infern. Del pitjor malson de la meva vida, ha sorgit una experiència única. Mai m’ho hauria imaginat i estic molt agraïda.
Et va costar explicar la teva història?
Al principi sí, pensava en les conseqüències que podria tenir. Però després vaig pensar que per què havia d'amagar el que jo he viscut? No és just, i crec que és una realitat que s'ha de fer veure a la gent perquè moltes noies han passat coses com la que m'han passat a mi o, pitjor, i no està prou visibilitzat.
Hi ha una escena molt emotiva on totes expliqueu la vostra història; sembla molt real. Hi havia guió?
No, va ser tot improvisat. És el més màgic, no es veu sobreactuat. Cadascuna va explicar el que va voler i com va poder. Durant aquesta escena, tothom va plorar moltíssim. Aquell dia va ser el més bonic del rodatge, però també el pitjor. Vam marxar amb una sensació molt estranya, molt melancòlics i tristos, però també és bo tenir un dia per desfogar-te i permetre’t estar trist.
La pel·lícula mostra els prejudicis que té la gent quan veu una adolescent embarassada.
Sí, la gent et jutja quan veu una mare jove. Per una part és lògic, però s'ha d'anar més enllà i veure com ha viscut aquesta persona, perquè ha arribat fins aquest punt o com ha sigut la seva infància.
Per exemple, quan jo em vaig quedar embarassada estava molt malament anímicament; tenia una gran depressió. Realment, era conscient que era molt jove i que estava capgirant la meva vida, però va ser l’única cosa que em va donar forces per continuar endavant.
Com vas arribar tu a aquesta situació?
Durant gairebé tota la relació hi va haver maltractament. Insults, crits, empentes i violència física. Però durant l'embaràs va ser molt més fort; fins i tot em va arribar a donar un cop de puny a la panxa. Vivia amb por, plorava cada dia i segurament tot això va provocar que se m’avancés el part. Quan va néixer la nena vaig tallar tota la relació amb ell. Vaig saber que no volia que la meva filla visqués res d'allò.
El vas denunciar?
Aquest va ser el meu error. Per por o perquè no tenia la maduresa suficient per saber-ho gestionar, no vaig saber com portar-ho. Tanmateix, el van denunciar des de l’hospital. Quan em va donar el cop de puny, vaig anar a consulta perquè vaig començar a sagnar. Van veure el blau que tenia a la cama i de seguida es van adonar que era maltractada, tot i que jo ho vaig intentar amagar dient que havia caigut per les escales.
Com et va ajudar el teu ingrés al centre maternal?
Va ser una gran oportunitat per a mi, que afortunadament vaig saber aprofitar. Vaig arribar allà quan la nena tenia un any i em van ensenyar a ser mare. Allà sí o sí em vaig haver de fer càrrec de la meva filla. M'ho van ensenyar tot. Fins i tot em van donar una educació per poder donar-li a la meva filla. Fèiem teràpies, ens ensenyaven a saber identificar les persones amb qui ens havíem d’envoltar... La meva tutora, la Carol, que també apareix a la pel·lícula, té el cel guanyat. Em va ajudar moltíssim i va ser molt dura també, cosa que agraeixo. Avui dia és molt semblant a una mare per a mi.
T’agradaria tenir més oportunitats al món del cinema?
M'encantaria. Aquesta oportunitat em va caure del cel i si en tingués una altra, l'agafaria sí o sí. M'ha agradat molt viure-ho, agafes molt d’afecte a l'equip, et cuiden tant... He estat molt a gust.
Lorena Del Amor
Fotos: Fèlix Miró
