Santi Borrell Giró (Vilafranca del Penedès, 1972) ha publicat quatre llibres de poesia. Els dies a les mans (2010) va ser considerat un dels fenòmens editorials d'aquell any, una edició alternativa al marge de les editorials. Fragments d'una pedra (2013) també es va presentar per moltes ciutats i poblacions, amb dues edicions exhaurides. Mar da Morte (2017), un collage que denuncia l'aniquilació de la natura a partir de la tragèdia del Prestige, va tenir una edició en català amb traducció al gallec d'Amauta Castro. El darrer que ha presentat és Poemes (1997-2010).
Paral·lelament ha organitzat festivals de poesia (Kinzena Poetika, Festival de Poesia a les Caves, La Vila en Vers) i ha col·laborat amb diversos artistes, fomentant iniciatives per la xarxa i promovent llibres col·lectius.
L’octubre del 2014 va impulsar el Manifest de Poetes per la independència, amb l'adhesió de tres-cents poetes, presentat a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans.
Ha publicat dos llibres sobre el vi. La història del cava (Publicacions de l'Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia, 2016) va rebre el Gourmand World Cookbook Awards 2016, premi al Millor Llibre d’Història de Vins del Món. La vinya i el vi del Penedès (1850-2018) va rebre el premi Gourmand World 2020 com a Millor Llibre Europeu del Vi.
Té una extensa obra de poesia, pendent de ser revisada i publicada. Al juny del 2022 va presentar la seva primera instal·lació conceptual Vinyes mortes vora el cel, ubicada a la carretera C-243a, que va de Vilafranca a la Granada.
Actualment col·labora com a crític de poesia en la revista La República.
Aquest nou llibre recull la poesia del 1997 al 2010. Com sorgeix aquesta idea?
Parteix del confinament, d’haver trobat carpetes de poemes dins de l’ordinador. Per una raó o una altra, les havia mig oblidat o mig abandonat. Em va sobtar la potència que podien tenir en una primera lectura. Les altres lectures ja van ser més crítiques. Aleshores, vaig veure que eren del mateix període dels primers dos llibres que vaig publicar (Els dies a les mans i Fragments d’una pedra), i vaig decidir ajuntar-ho tot, seguint el mateix criteri de selecció i revisió.
La teva poesia, per mi, ha estat lligada des de sempre a la natura, a la terra que t’envolta, però també a temes com el compromís social, l’alteritat,... hi estaries d’acord? Trobaries a faltar alguna cosa?
La natura forma part de l’origen que hem perdut, que hem abandonat com espècie humana, civilitzadora i destructora. La natura ens parla i nosaltres encara no l’entenem. De fet, no ens entenem ni a nosaltres mateixos. La natura forma part de la nostra infància, del nostre paradís. Responen al compromís social puc dir que m’entusiasma més un bosc ple d’arbres que no pas un parlament ple de persones mediocres i patètiques.
Quan escriu poemes, rellegint aquesta poesia, veig que alternes poemes llargs, breus, (dístics de vegades), cal·ligrama, poesia visual, etc., al costat de diferents tipus d’estrofes, perquè aquest aiguabarreig?
La poesia no ha de tenir una forma concreta, tancada i absoluta. Cada poema et porta a una forma. Les formes de cada poema poden expressar les formes que tenim d’expressar-nos, de marcar la veu, d’entonar-la. L’entonació, per exemple, parla forma d’una emoció. I la forma d’un poema també determina una emoció.
Temes com el vitalisme, l’amor i el desamor, el pas del temps, la mort, el jo, entre d’altres, van confegint el llibre. Com es fa que parlant de temes eterns diguis coses diferents?
L’eternitat va canviant i la immortalitat segueix immutable. És la vida la que fixa les diferències, les èpoques, els gustos, els relats. Una realitat que ara mateix no sentim o que no podem captar del tot potser acabarà tenint un significat absolut d’aquí a un temps. Hi ha emocions que encara no coneixem. A més, tal com dic en alguns poemes, una emoció nova podria ser una revolució.
Crec que l’art sempre ha estat present en la teva obra, ara potser es manifesta de manera diferent ja que entres en la poesia conceptual ? Inicies una etapa nova mentre ordenes la poesia anterior?
El treball artístic té altres tècniques i formes de treball que no formen part del meu estil, de la meva traça. En tot cas, m’agradaria difondre algunes de les obres visual, de base poètica, que tinc acumulades per casa, en dues carpetes. L’art i la poesia formen part del mateix moviment, de la mateixa emoció, de la mateixa mirada. I crec que la poesia està molt més lligada a la pintura, a l’art, que no pas a la narrativa, al cinema o a la música. Fa uns anys pensava el contrari. I potser d’aquí a uns anys en pensaré una altra. Quan més temps tingui més contradictori podré ser.
Per què els humans necessitem la poesia, ja sigui a través del poema, de la cançó, per viure? O això al s.XXI ja no té sentit?
La poesia no es pot separar de cap instant, de cap història. La poesia no es pot separar de la nostra vida, sigui millor o pitjor. Les emocions són més precises i més exactes que els pensaments, que les tècniques, que les tecnologies. Hi ha molts poetes que han visionat la història de la humanitat, que han intuït els canvis, que han determinat el nostre present. Les emocions s’avancen als fets de forma sorprenent.
Anna Ruiz Mestres