El bisbe de Girona, Francesc Pardo, va ser nomenat el passat dissabte fill predilecte del seu poble natal, Torrelles de Foix. Era el primer cop que l'Ajuntament de Torrelles concedia aquesta distinció a un veí del poble. Pardo sempre ha estat molt lligat a la seva població natal i als seus veïns. Nascut el 26 de juny de 1946, va ser ordenat capellà l'any 1973 a la basílica de Santa Maria de Vilafranca. Del 1980 a 1997, va ser rector de Sant Sadurní d'Anoia,entre els anys 1990 i 1993 vicari episcopal de la zona del Penedès, Anoia i Garraf, i de 1993 a 2006, va exercir com a director del Centre d'Estudis Pastorals de les diòcesis de Catalunya. A partir d'aquí, va exercir diverses responsabilitats pastorals a Catalunya, fins que va ser nomenat bisbe, l’any 2008.
L'Ajuntament de Torrelles de Foix l'ha nomenat fill predilecte de municipi. Què ha significat per a vostè aquest nomenament?
Rebre un reconeixement del teu poble natal és una gran alegria perquè un és sempre fill d'on ha nascut, on ha crescut, i on ha començat a caminar no només materialment, sinó també per la vida.
Quina relació té actualment amb el municipi?
Ara hi vaig poques vegades per tota l'agenda que tinc. Acostumo anar-hi per a algun esdeveniment familiar o del poble, per veure a la meva germana, per la Festa Major i també pels volts de l'1 de novembre vaig al cementiri.
I amb els rectors de la nostra comarca?
Hi mantinc relació perquè vaig estar deu anys a Vilafranca i disset anys com a rector de Sant Sadurní, a més de tres anys com a vicari episcopal de la zona del Penedès, Anoia i Garraf. A les dues viles tinc molts coneguts que m'estimen molt i que m'estimo.
Què recorda més d'aquells anys?
Recordo molts moments i persones. Un d’ells és el de l'ordenació que em va fer el cardenal Jubany a Vilafranca. Eren els anys del 1973 al 80 anys de la clandestinitat política, en què s'iniciava la democràcia, es formaven els grups polítics, de l'escoltisme...Recordo també quan es va fer la rectoria nova de Santa Maria, l'antiga capella de l'Espirall, que vaig fundar, la responsabilitat com a vicari episcopal, etc. També quan l’any 1997 em van demanar anar a Granollers i vaig passar del Penedès al Vallès.
Com valora els nou anys que porta com a bisbe?
És el servei que se't demana, de responsabilitat en una església diocesana de Girona que té una història i una bona colla de capellans i de feligresos. És la meva missió: anunciar Jesucrist, animar les persones i parròquies, impulsar les activitats de l'església, reunir-me amb els capellans i els joves, Càritas, visites a les escoles i pastorals, etc. A més a més, coordino els delegats dels 10 bisbats de Catalunya que s'encarreguen del patrimoni cultural, i del jovent.
Costa molt que hi hagi noves vocacions?
Sí, n'hi ha poques, no hi ha molts nois al seminari, però nosaltres no ens plantegem el treball amb els joves només perquè s'apuntin als seminaris. Pensem també en la seva vida normal i els ajudem a comprendre quina és la proposta de vida de Jesús i si val la pena per a ells. El que fem amb els joves és acompanyar-los en aquest camí perquè, en definitiva, exerceixin la seva llibertat perquè no siguin seduïts per qualsevol secta.
Valors com la solidaritat, la generositat creu que s'estan perdent o encara es mantenen?
Alguns valors estan com somort, tot i que no es perden. Altres, en canvi, agafen més relleu. Per exemple, que la solidaritat no ha desaparegut, sinó que ha augmentat. En un món molt individualista, hi ha molts sectors i persones que viuen i se senten solidàries. Per exemple, la contribució a Càritas o a ONG's no ha disminuït. La sinceritat també han crescut. Ara bé, altres valors s’estan reformulant.
Com ara quins?
Des de fa temps, vivim una crisi cultural que no afecta només el cristianisme, sinó a la cultura occidental. Fa temps que es posen en qüestió els pensaments que han configurat aquesta cultura amb la qual hem crescut. També el valor de la comunicació. Tot i que tenim molts mitjans i xarxes socials, hi ha persones que estan a 200 metres i que es comuniquen pel mòbil, via whatsApp; és a dir, que no es miren als ulls. Per tant, acaba disminuint la comunicació personal.
Olga Aibar
Fotos: Fèlix Miró