El Daniel Jándula Martín (1980, Málaga) porta 10 anys a Catalunya, i concretament 4 a Vilafranca: és un escriptor conegut per Espanya, però desconegut a casa. Ha estudiat de tot: art dramàtic, teologia, guió de còmic, fotografia, gestió cultural... I actualment ha finalitzat la gira de presentació del seu últim llibre, Tener una vida, que va tancar a Vilafranca.
La novel·la analitza, barrejant filosofia i ficció, les experiències, passat i present del protagonista, un home que ha perdut el vol que li havia de canviar la vida i que descobreix un forat negre a la paret del menjador.
Per què el narrador és protagonista i en primera persona?
Cada història té la seva veu. Jo crec que a tots els escriptors els passa: quan escrius en primera persona ja no ets tu, és com si et distanciessis del personatge i en poguessis fer més ficció... en el fons es tracta d’una paradoxa, així et consciencies més de no implicar-te tant i agafar el punt de vista del lector. Però realment, això només és una il·lusió pel mateix escriptor: està clar que t’hi acabes involucrant i barrejant-hi alguna anècdota personal.
En aquesta història apareix un forat negre a la paret del menjador... I el personatge ho normalitza. D’on va sortir aquesta "ficció normalitzada"?
És estrany, però pel personatge aquest forat acaba sent com una gotera. Ell ho comença assimilant com un problema de la casa, de la infraestructura palpable, fins que acaba integrant-ho com a propi. De fet, el que jo buscava era un símbol: sabia la història del personatge però no sabia com atraure el lector... I aquest símbol que faltava era el forat negre. Per molt que sembli curiós, em va semblar que seria el punt d’unió entre la història, el personatge i el lector.
El personatge fa moltes anàlisis introspectives i de presa de consciència: és, també, un exercici personal?
Una mica sí... Tinc molts aspectes propis reflectits en aquesta novel·la. A més el personatge també és molt neguitós i excèntric, necessita tenir-ho tot calculat i arxivat, fins i tot la seva vida. Es fixa molt en els detalls, tot ho registra, i sobretot a ell mateix, la seva manera d’anar vivint, la pròpia persona, el propi cos i les seves reaccions... És molt conscient d’ell mateix i la seva existència, i mentalment ho té tot molt clar.
El protagonista fa molts viatges al passat. La seva àvia, amb Alzheimer, va recreant la pròpia infància a mesura que perd la memòria. Tornar a aquests records és perdre la identitat, o descobrir-la?
Tots aquests viatges mentals i cap a un mateix tenen relació amb el forat. Ell comença perdent coses materials però després el forat s’enduu records i coses més personals i importants, i mica en mica va erosionant el mateix personatge. La identitat del protagonista se’n va, i l’àvia també és un reflex d’aquesta pèrdua i abandó d’un mateix. Per mi es tracta , definitivament, d’una pèrdua.
A la novel·la hi ha dos temes molt recurrents: la importància del dolor i la resignació. El personatge els utilitza com a mitjà de transformació i metamorfosi.
Sí, pel personatge, i per mi, són essencials. No és que ens haguem de torturar, però tampoc hem d’evitar el dolor, cosa que intentem fer tot el dia. El dolor pot no ser bo, però sí que és útil. Hi ha un llibre que ho diu: “Algún dia todo este dolor te serà útil”; i jo sí que crec que estem contínuament trobant coses per despistar-nos, però això és una visió més personal. Per l’altre aspecte, el de la resignació, sí que és un tema més social, més “per l’exterior”. El dolor és més íntim, la resignació és més compartida, i vivim en una societat molt resignada.
Quina relació hi ha entre tu i el personatge?
Compartim una visió tràgico-festiva de la vida: en el moment en què ell comença a explicar la seva història ho projecta tot com una farsa. De fet hi ha una frase que diu “primer és una tragèdia, i després una farsa”; i la vida és això. L’adolescència, per exemple, la vivim amb tota la intensitat; i a partir d’aquí també vivim però ja sabent de què es tracta tot, imaginant què ens anirem trobant, ja no ens vénen de nou les coses. Realment m’identifico molt amb aquesta idea: hi ha força coses que ara les visc com la segona interpretació, com la segona vida. Però el conflicte principal del protagonista és que ja ha fet la feina intel·lectual, ja es sap la teoria, però a la vida pràctica i a l’experiència no ho assoleix; és incapaç d'arribar-hi. I això, aquest impass, ens ha passat a tots. Per mi, escriure el llibre va ser la meva manera de fer el pas.
Tu te n’has curat, però li has passat el problema al personatge!
Totalment. Els escriptors fem això: ens desfoguem al que escrivim i passem els nostres conflictes a les mans dels nostres personatges per treure’ns-els de sobre. I així nosaltres sí que podem tenir la nostra vida.
Joana Sadurní
