Cecília Mestres (Vilafranca, 1992) es va iniciar al món de la música des de ben petita i després d’anys de formació va decidir fer un pas endavant i començar la seva carrera musical a nivell professional amb base a Palma de Mallorca. És la vocalista de dues bandes, Cécile & The Fernetiks i Cécile & The Major Tones, on interpreta cançons de blues, rhythm’n’blues i rockabilly. Recentment, a més, ha participat en un dels concursos musicals amb més repercussió mediàtica a Espanya: La Voz.
Molta gent t'ha conegut per haver participat a La Voz, però ja fa anys que et guanyes la vida amb la música. Quan vas decidir que aquesta oportunitat seria bona per a la teva carrera i per quin motiu?
La gent del programa es dedica a buscar persones per les xarxes socials i a Internet en general que ja es dediquin a la música. Fa dos anys ja em van proposar participar-hi, però vaig desestimar l'oportunitat perquè llavors no coneixia el programa i tampoc creia que fos per mi perquè el meu estil de música no veia que hi encaixés. El segon any que m'ho van proposar, la meva família i amics em van dir que potser m'aniria bé perquè, tot i que ja tenia feina a Mallorca i feia bastants actuacions, em podrien sortir més oportunitats fora de les Illes Balears. I vaig acceptar, ja que tenir publicitat en prime time és impagable. Vaig passar els càstings de Barcelona i Madrid i quan vaig anar a les Audiciones a ciegas, que és la primera fase del programa, no m'esperava que es giressin els quatre coaches. Va ser molt guai. A més, Juanes es va girar el primer, que era el que volia. Tenia molts nervis perquè no volia fer el ridícul.
I com vas saber gestionar els nervis?
Quan pujo a un escenari estic acostumada. Tinc nervis, però és diferent. Els controles perquè és la teva feina de cada dia. Però el fet de pensar que ho estan gravant i que ho veurà tot Espanya et posa nerviós perquè no vull que si faig un gall o m'equivoco pensin que aquesta noia no ho fa bé. Suposo que la gent que no està acostumada a cantar dalt d'un escenari ho va passar pitjor.
Hi ha molta rivalitat entre els concursants?
No, la veritat és que hi ha molta companyonia i m'enduc amics d'allà. Són tantes emocions en tan poc temps que el que vius allà et crea llaços molt estrets entre la gent.
Haver participat a La Voz t'ha canviat la vida?
Personalment penso que he après molt i ha estat una oportunitat per aprendre a marxes forçades. En molt poc temps he passat molts nervis, m'he après molts temes, m'he acostumat a estils que no són meus i no me'n penedeixo de res. Ha estat una gran experiència, però d'aquí a dir que ha estat un gran pas o que m'hagi canviat la vida... No. Ha estat un pas més per aconseguir la publicitat que em faltava perquè en altres llocs em contractessin i sortir del circuit on m'havia acostumat a estar.
Quins avantatges has obtingut després del teu pas pel programa?
Quan enviava una proposta, abans ni t'escoltaven i ara, en canvi, sí ho fan perquè veuen que has participat a La Voz i de seguida et truquen per fer un concert. El problema que et trobes és que esperen un altre estil diferent del meu perquè és el que han vist al programa i quan veuen que el que faig no és tan comercial es queden una mica parats. Però en general hi ha més avantatges que inconvenients perquè el fet d'haver sortit a La Voz ja els garanteix que, com a mínim, cantes bé i, per tant, et donen l'opció de fer un o més concerts.
Ara segurament hauràs guanyat més seguidors. Has notat més de la gent?
Sí, bastant. Sovint em paren pel carrer, se'm queden mirant o directament s'apropen i em pregunten de què els sono o em reconeixen per haver cantat a La Voz. És una cosa que em sorprèn perquè jo no ho faria. A vegades, ni tan sols saben el meu nom, només que he sortit a la televisió. Amb l'explosió de les xarxes socials també vaig rebre moltes peticions d'amistat, van créixer els seguidors a la meva pàgina de Facebook i, fins i tot, em va tornar a contactar gent amb qui feia temps que no parlava.
I t'ha costat assimilar aquesta fama?
Sé que és passatger. Em fa gràcia que em parin, vinguin i em diguin que em coneixen. Em sorprèn perquè no m'ho esperava i no he fet res d'especial. No m'ha costat assimilar-ho perquè sé que d'aquí sis mesos no se’n recordarà ningú. Si la gent em segueix serà pel que estic fent i no perquè hagi sortit a la televisió. Tinc clar a la vida que em vull dedicar a la música i aquest és el camí que vull seguir. Tot i això, al programa també m'he adonat que no sóc una persona mediàtica. No em sento còmoda amb les càmeres.
On et podrem veure actuar les properes setmanes?
Al març col·laboraré al Festival de Blues de València i al juliol, al festival de rockabilly Rockin’ Matxín de Portocolom a Mallorca. I també estic a l'espera que em confirmin l'assistència a altres festivals de blues, com el de Benicàssim, i de rockabilly, com un que se celebra a Sant Antoni, a Eivissa. De mica en mica, vaig aconseguint actuacions fora de Catalunya i les Illes Balears, que és el que volia.
Fa poc que hem encetat el 2018. Com te l’imagines?
Com un pas endavant per sortir de l'illa i internacionalitzar una mica la meva carrera. De moment, el salt a la resta d'Espanya ja és real perquè tinc diverses actuacions confirmades. Estic contenta amb com estan anant les coses.
Lídia Oñate
