Antonio Hidalgo Gallardo (Los Villares, Jaén, 1953) és un escriptor autodidacta resident a Santa Margarida i els Monjos des del 1980. Treballador retirat del sector metal·lúrgic, actualment es dedica a la seva autèntica passió: la literatura. Fins ara, ha publicat quatre novel·les, La montaña de las cerezas blancas (2012), Zarcillos de azabache (2012), Por fin el olvido (2015) i Sombras de humo (2017) i en té quatre més en cartera a l’espera d’edició. També va guanyar l’any 2013 el primer premi de relats curts Joan Mañé i Guillaumes pel seu relat Només una joguina.
Quan va començar a escriure novel·les?
Sempre m’havia agradat escriure relats curts i poesia. Vaig començar amb novel·les l’any 2008, quan em vaig quedar a l’atur i vaig caure en un estat d’ansietat. Aleshores em van recomanar apuntar-me a algun curset i ho vaig fer a l’Aula Penedès. Allà el seu fundador, el Salvador Guasch, em va preguntar què m’agradaria fer i li vaig respondre que el que m’havia agradat sempre era escriure. Va ser ell qui em va fer recapacitar i animar a fer-ho.
I va començar la seva primera novel·la, La montaña de las cerezas blancas. Quina és la seva temàtica?
Tracta sobre la fundació del poble Sierra Sur, de Jaén, en el segle XV, i tracta sobre les relacions, els costums, i els conflictes que s’estableixen entre tres famílies de les tres religions monoteistes, la jueva, l’àrab i la cristiana que viuen en una mateixa casa.
Quan de temps va durar el procés de redacció?
La vaig acabar uns mesos després, però vaig fer-ne una còpia i la vaig deixar en un calaix, perquè em feia molta vergonya. Després d’un dinar amb uns amics, li vaig dir a una noia a qui li agrada molt la literatura que se la llegís, i en una setmana em va trucar tota entusiasmada i em va animar a intentar publicar-la. Aleshores la vaig deixar a més gent perquè la llegís.
Volia tenir diverses opinions.
Sí, tenia una mica de por perquè quan un escriu acaba pensant: això agradarà a la gent? Què en pensaran? Després vas agafant més confiança. Per això, vaig consultar una altra amiga que ja havia publicat i em va posar en contacte amb l’editorial Círculo Rojo, que me la va publicar l’any 2012 i actualment està esgotada. Mentrestant, ja havia començat la segona obra, que va publicar Uno Editorial un any després.
Quina és la història que explica aquesta segona novel·la?
També està ambientada a Jaén. És un noi que té una infantesa feliç i que, a mesura que va creixent, va descobrint la realitat del que l’envolta, com per exemple que les ferides de la Guerra Civil encara no estan cicatritzades, i acaba emigrant a Catalunya.
Té alguna part autobiogràfica?
Molta gent m’ha dit si era una autobiografia, però no. Té coses de la meva infantesa, però res més. Em va costar una mica més fer-la perquè és en primera persona i és una forma d’escriure que em costa més. La vaig fer així per sentir-la més meva i apropar-la més al lector.
La tercera novel·la té una part relacionada amb el Penedès.
Sí, tracta d’una americana que està molt enamorada d’un noi que marxa de voluntari a la Guerra Civil espanyola. Durant un temps va rebre unes quantes cartes, però va perdre el contacte. Anys després, tot i que ella està casada, viatja fins a Espanya per saber què li havia passat i arriba fins al Castell de Penyafort, on ella sospita que podria haver estat, segons les cartes que havia rebut. Al final troba un manuscrit on expressa la seva vida i realitat i, quan el llegeix, queda decebuda.
El castell és protagonista de l’obra?
Sí, es podria dir que sí, perquè a la meitat, aproximadament, ja comença a aparèixer. Vaig assistir a unes conferències d’un historiador de la Ràpita que em van anar molt bé com a informació. També hi ha documentació que el desaparegut professor Santi Cassanyes va portar d’Amèrica, unes còpies de documents de Santa Margarida i els Monjos que són al Castell de Penyafort.
La darrera novel·la, Sombras de humo, la va publicar l’any passat.
Sí, aquesta és una de les que em sento més orgullós. Tracta sobre una amics de la infància que sobreviuen els temps convulsos de la Guerra Civil i com la traició, l’odi i la venjança afecten les seves vides. Per escriure-la em van ajudar molt les explicacions que em va donar un oncle meu que era maqui i que va haver d’emigrar a França.
No deu ser fàcil que et publiquin una obra sent un escriptor novell.
No, però les autopublicacions les faciliten molt. És una sortida que tenim la gent no coneguda. Perquè, sinó, és més complicat aconseguir-ho.
Què recomanaria a qui vulgui escriure o publicar la seva primera obra?
Molta voluntat i confiança en tu mateix. També persistència, perquè s’han de trucar moltes portes. Per a mi és un refugi, una forma d’evasió que m’ha ajudat molt.
Olga Aibar
